Un bon indicador de la bona salut democràtica d'un país són les obres de ficció que s'acosten a la classe política a través de la sàtira. I no només des de la caricatura externa, sinó desxifrant els engranatges de la política i el perquè dels seus absurds. Si a Anglaterra tenen sèries televisives brillants com Sí, ministre o The thick of it , els francesos poden presumir de còmics com Quai d'Orsay -amb dos volums publicats i una adaptació al cinema de Bertrand Tavernier a punt d'estrenar-se-, que s'endinsa en l'interior del ministeri d'Afers Estrangers de França per traçar un retrat hilarant de les misèries d'un diplomàtic encarregat d'escriure els discursos del ministre. Amb guió d'un autèntic diplomàtic que es refugia en el pseudònim Abec Lanzac i dibuixos d'un autor tan expressiu com Christophe Blain ( Isaak el pirata, Gus ), mestre del moviment i del color, Quai d'Orsay presenta un món que gira al voltant dels capricis i manies absurdes del ministre Taillard de Vorms (versió en la ficció de Dominique de Villepin), un home d'un discurs inconsistent i grandiloqüent, un narcisista dominat per la retòrica i la grandeur però capaç d'inspirar una admiració gairebé inexplicable en els seus subordinats. ¿Per quan la versió catalana? De material no en falta.