BarcelonaTot i que ja no hi ha lectures obligatòries dins del currículum educatiu de l’ESO i a l’espera de futurs canvis en les PAU que les podria fer prescindibles també de cara a l’examen de selectivitat, la majoria dels centres educatius acostumen a triar lectures que l’alumnat ha de llegir trimestralment i n'hi ha que determinen un temps de lectura diari i d'altres que ho deixen a l'elecció del professorat. Han de llegir clàssics o s'han de fer versions adaptades? És millor que llegeixin literatura infantil i juvenil contemporània? Hauria de ser d'escriptors catalans? Llegeixen llibres de poca qualitat literària? Tenen massa lletra o massa poca? Les lectures obligatòries han sigut sempre una font de conflictes i de desacords. Per això, repassem quines són aquelles lectures que han marcat algunes personalitats del món de la cultura de diferents generacions que poden servir per entendre la seva trajectòria i el seu moment històric, però també per veure l’evolució de les lectures en etapa escolar i reflexionar sobre quines poden ser les tries més adequades.  

David Fernàndez

L'amic retrobat, de Fred Uhlman

L’amic retrobat és la història de la relació entre un adolescent jueu i un fill de l’aristocràcia ària separats pel nazisme, i alhora és la història d’un retrobament inesperat. David Fernàndez (Barcelona, 1974), activista, periodista i exparlamentari de la CUP, el va llegir quan tenia uns 16 anys als barracots del centre que llavors es deia Extensió Número 1 de la Sedeta, i va quedar impactat per aquesta lectura sobre el nazisme i l’amistat que li van fer llegir a història. “T’indignes perquè es deixen de parlar, se’t fa incomprensible i absurd”, explica Fernàndez sobre aquest llibre amb traducció de Dolors Udina que té diverses edicions, l’última de Labutxaca del 2017, i que va ser portada al TNC el 2019 per Joan Arqué amb adaptació de Josep Maria Miró. De fet, aquesta novel·la diu molt de l'opressió que ha denunciat Fernàndez al llarg de la seva trajectòria. “Segurament som el que llegim. I també llegim com som”, afirma, tot i que admet divertit que el seu llibre preferit de la infància és El pirata garrapata. Va ser la mateixa professora d’història que els va donar Montserrat Roig que, tancant el cercle de la memòria, acabaria donant nom al seu institut, i a les portes del qual hi va conèixer un grup de supervivents de Mauthausen: “Si un amic retrobat em va educar en els valors de l’amistat, Montserrat Roig va ser definitiva”.

Maite Carranza

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

L’escriptora Maite Carranza (Barcelona, 1958), que acaba de publicar La lloba grisa (Edebé), una preqüela de la reeixida trilogia fantàstica de més d’un milió de llibres venuts a 27 països, no va tenir lectures obligatòries a l’escola perquè aquestes no van existir fins als anys 80. “La lectura formava part del plaer”, afirma aquesta lectora voraç que va viure una època en què els llibres eren objectes desitjables i eren els mateixos estudiants que es feien recomanacions. “Tenien tant de prestigi que els joves robaven llibres i no polseres al Corte Inglés”, bromeja Carranza. Així i tot, els lectors eren una excepció al seu institut, que tenia un projecte pilot experimental per afavorir la iniciativa de l’alumnat, i en el qual un professor els va fer llegir el llibre que volguessin cada 15 dies. Recorda especialment Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. “Ens va obrir la porta al realisme màgic. Era refrescant i sorprenent. Vam fer un grup de fans que ens sabíem les sagues i paràgrafs sencers”, explica Carranza. Més tard, com a professora, ha ofert Pere Calders i Jesús Moncada als seus alumnes i no n’han entès la ironia. Encara al·lucina de pensar que per a ella Tolstoi, Flaubert, Balzac o Nietzsche van ser lectures dels 16 anys. “El nivell lector ha baixat moltíssim, malgrat tot hi ha lectors que s’empassen llibres molts més llargs de literatura fantàstica”, afegeix. 

Carme Ruscalleda

Els cinc, d'Enid Blyton

La xef Carme Ruscalleda (Sant Pol de Mar, 1952) anava a una escola segregada de monges que, tot i que no tenien lectures obligatòries, dedicaven les tardes a la lectura de dramàtiques històries de sants fins que un dia va irrompre una monja que “va fer circular l’aire”. Va crear un equip de bàsquet femení i un grup de teatre, i els va fer llegir un llibre de la sèrie Els cinc, d’Enid Blyton. Ruscalleda, amant de les aventures, va quedar fascinada per les històries protagonitzades per tres germans, l’Anna, en Dick i en Juli, la seva cosina Jordi i el gos Tim. Publicades per la ja centenària Editorial Joventut, estaven marcades per les peripècies d’un grup d’infants atrevits que reivindicaven autonomia al marge de les seves famílies. “Recordo la intriga. Els nens, i també les nenes, investigaven coses fins a arriscar la vida. Els pares no sabien els embolics en què es posaven i sempre acabaven resolent misteris. Era divertit”, comenta. Ella llavors tenia 12 anys, però encara ara es reedita aquest clàssic publicat per primera vegada el 1942, format per una vintena de novel·les i adaptat al cinema i a la televisió. Continua sent una porta d’entrada per als primers lectors. “Les aventures agraden a la canalla, és una lectura fàcil i hi ha situacions molt a l’alçada del món infantil. Segur que s’hi enganxen!”, confia.

Josep Pedrals

Un rètol per a Curtó, d'Àngels Garriga

Al poeta Josep Pedrals (Barcelona, 1979) se li acabava el temps per afrontar una lectura obligatòria: Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga. Només li quedava una nit. Així que va encendre el llum de la tauleta i va passar totes les hores de foscor llegint. “Vaig ser feliç, em va agradar la sensació. La idea de llegir abans de dormir és eterna des de llavors. No puc anar a dormir sense llegir encara que siguin dues línies”, diu Pedrals. L’argument del llibre de Garriga, “sobre una colla d’amics que han de fer un rètol en un poble fronterer, però que tenen un merder amb contrabandistes”, va ser un pretext per adquirir aquest hàbit a través de l'escola, com d’altres que li han servit com a rapsode com el fet que li fessin aprendre els poemes de memòria. Llibres d’aventures com aquest creu que poden funcionar a les escoles, tot i que no considera que sigui gaire difícil fer llegir els infants. Sense anar més lluny, als seus fills els llegeix tota mena de lectures: des d’Italo Calvino al Tirant lo Blanc o El Petit Nicolas de René Goscinny: “Amb aquest ens tronxem”. També els agraden els llibres infantils contemporanis com L'Agus i els monstres (Combel), de Jaume Copons i Liliana Fortuny. Al número 2 de la sèrie surten dos personatges que es diuen Ulisses i Penèlope. “L’altre dia els fills em van dir que es deien com els protagonistes de L’Odissea”, riu.

Clara Segura

Bodas de sangre, de Federico García Lorca

“Bodas de sangre va ser molt fort. I com que la vaig acabar fent encara va ser més bèstia”. L’actriu i directora Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974) va protagonitzar l’obra de Federico García Lorca juntament amb Nora Navas a la Biblioteca Nacional de Catalunya de la mà de La Perla 29 i Oriol Broggi en un muntatge aclamat pel públic i la crítica. Però la seva admiració per aquesta tragèdia sobre l’amor i la mort, l’odi i la gelosia, li va néixer quan li va arribar a les mans com a lectura obligatòria amb 14 anys. “La primera lectura de les coses, quan entres en un gran llibre de literatura i no saps ben bé què et trobaràs: aquest impacte és el que et queda a la memòria per a tota la vida”. Va quedar meravellada per la poesia “alhora tan fàcil, complexa i bella”. També recorda amb especial il·lusió la lectura d’El Quixot de Miguel de Cervantes, que van llegir a classe en veu alta acompanyats pel professor, que els ajudava a entendre la complexitat del llenguatge, i Crim i càstig de Fiódor Dostoievski. Segura considera que “evidentment”, “Lorca hauria de ser lectura obligatòria perquè en un moment en què hi ha una mancança molt gran de llenguatge i de coneixement a l’hora d’expressar-nos, especialment en aquestes edats, pot ser molt enriquidor per a una llengua bonica com pot ser el castellà”.

Cesc Triquell

En Jim Botó i en Lluc el maquinista, de Michael Ende

Cesc Triquell (Barcelona, 2000) té un llibre particular a casa. Està esgrogueït pel temps i té les pàgines gastades. És En Jim Botó i en Lluc el maquinista (La Galera / Noguer i Caralt) de Michael Ende. Li va portar el Lorenzo a 4t de primària, que descriu com “el millor professor" que ha tingut "mai”, com a exercici extra més enllà dels llibres obligatoris perquè tenia "força problemes de conducta”. L’hi va acabar regalant. Aquell acte romàntic el va ajudar a implicar-se acadèmicament. “És el primer llibre amb el qual vaig entrar dins de la narrativa. Fins llavors ho trobava tot infantil i ridícul. Llegíem coses com el Capità calçotets. A vegades s’infantilitza la lectura”, afirma el cantant sortit d’Eufòria que ha llançat el disc Entre fluids i que ha escrit el pròleg del còmic sobre abandonament escolar d’Oriol Malet, Ombres de colors, en col·laboració amb la Fundació Bofill. Ell va empatitzar amb en Jim Botó i amb en Lucas perquè viatjaven a països llunyans i coneixien gent d'altres cultures, però potser els seus companys no. “El format educatiu en què tothom ha de passar pel mateix tub acabarà caient. Haurien d’anar a la llibreria o biblioteca i que cadascú pogués escollir en funció de les seves inquietuds. Per què la gent no llegeix? Perquè t’obligaven a llegir allò amb què molta gent no vibrava”, clou.

Sebastià Portell

La plaça del diamant i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda

“La veu literària de La Colometa em va exaltar, em va sobresaltar, em va indignar. Jo estava en aquells anys d’adolescència en què tot és intens i tot genera fúria, eufòria i tot és extrem. Llegir una veu tan ponderada d’un personatge que aparentment no prenia el timó de la seva vida, que es resignava, m’ofenia profundament”, diu Sebastià Portell (ses Salines, 1992). L’escriptor i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va aprendre la importància de la relectura llegint La plaça del diamant de Mercè Rodoreda a l’institut amb 13 anys. “Al principi no hi vaig entrar de cap manera, però amb els anys s’ha acabat convertint en un dels meus clàssics indiscutibles”, diu Portell, que en subratlla el tractament revolucionari del desig i la memòria històrica i col·lectiva de Barcelona explicada des de l’exili: “És una proesa”. I seguint amb Rodoreda, cita també “la catedral argumental” que és per a ell Mirall trencat, una obra que va haver de llegir amb 15 anys i que ara marca una de les seves fites literàries per construir la seva pròxima novel·la: “M’interessa la manera en què fa un llibre coral d’un grup humà però alhora no deixa de donar cara, ulls i ànima a cadascun dels personatges. Em sembla immens i és un horitzó cap on camin”, afegeix.

Iolanda Batallé

El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger

“Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells”. Com pot aquest inici no atrapar un adolescent? El vigilant en el camp de sègol (Edicions 62), de J.D. Salinger –llavors traduït com L’ingenu seductor per Xavier Benguerel– “em va apropar a la lectura, i també a l’escriptura. Em va alliberar”, diu l’editora, escriptora i directora de la Llibreria Ona Pau Claris, Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971), que ha publicat recentment la seva novel·la Massa deutes amb les flors (Columna). El va llegir quan tenia uns 12 anys i va quedar sorpresa per la veu narrativa en primera persona d’aquell noi desconcertat a qui li costava entendre el món i amb qui va empatitzar. Després d’aquella lectura obligatòria, va llegir tot Salinger i esperava amb candeletes que aparegués el bagul en què l’escriptor hauria guardat suposadament els seus treballs inèdits. “Marca qualsevol jove que el llegeix per sempre perquè va directe a la vena de qualsevol persona que s’està fent”, considera.