Què llegeixen els futurs professors de literatura?

Barcelona"Una de les grans assignatures pendents de la universitat és afrontar amb més rigor i empenta l'estudi dels autors vius", diu Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona. "Els programes encara són molt historicistes. Ara bé, a la nostra universitat l'escriptura actual té més presència que fa quinze anys, això segur", afegeix. Pla imparteix actualment una assignatura, De la postguerra a l'actualitat, que arrenca amb K.L. Reich (1963), de Joaquim Amat-Piniella, i acaba amb Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, del 2004. "Començo parlant de l'experiència als camps de concentració i acabo abordant la Guerra Civil des del present —diu—. Entremig faig llegir La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó (1989). I aquesta setmana els he parlat de Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (2019), i de Napalm al cor, de Pol Guasch (2021)".

Xavier Pla no és l'únic professor de filologia catalana que aborda obres recents d'autors consolidats i que s'ocupa també de veus joves. Des de la Universitat de les Illes Balears, Margalida Pons imparteix, a quart curs, Tendències de la literatura catalana actual. "On comença el període actual, en l'edat contemporània? Aquesta és una de les preguntes que faig a l'inici del curs, i intento respondre-la a partir de Giorgio Agamben. Per al filòsof italià, el que és contemporani no és necessàriament el que coincideix amb el seu temps. Pot tenir un punt d'inactualitat: precisament el que l'allunya de les tendències, fer un pas més enllà, el converteix en contemporani". Seguint aquesta premissa, les cinc lectures que Pons ha triat aquest 2021 han sigut els contes de La força de la gravetat (2006), de Francesc Serés; els poemaris El bell país on els homes desitgen els homes (1985), de Biel Mesquida, i Kalàixnikov (2017), de Maria Sevilla; l'obra teatral El verí del teatre (1993), de Rodolf Sirera, i l'última novel·la d'Irene Solà. "És hora de replantejar, en els plans d'estudis, fins on arribem, sobretot perquè ja portem dues dècades del segle XXI", afegeix. Si Pons no se cenyeix només a la producció posterior al 2000 és perquè a segon curs hi ha una assignatura sobre literatura del segle XX que, "per motius de temps, sovint s'acaba a la postguerra".

Un camp obert, sense un cànon fixat

L'actualitat, vista des de la Universitat d'Alacant

L'experiència des de la Universitat d'Alacant és una altra. Els estudiants del grau de filologia catalana —en el qual hi ha una cinquantena d'alumnes matriculats, xifra que a la Universitat de València s'enfila fins als 70— no disposen de cap assignatura, obligatòria ni optativa, que vagi més enllà de la dècada dels 70. Paradoxalment, hi ha una optativa que es pot cursar des d'humanitats i des d'altres filologies que porta per títol Literatura catalana actual. "Arrenco amb Quim Monzó, que va ser el tema de la meva tesi doctoral, i a partir d'aquí em vaig acostant al present —diu el seu professor, Antoni Maestre Brotons—. És una assignatura que agrada molt als alumnes, i a mi també. Intento transmetre la passió que sento pel que explico". A Maestre li interessa estudiar la producció recent "perquè és un camp obert, sense un cànon fixat". Entre les lectures obligatòries hi ha hagut La pell freda (2002), d'Albert Sánchez Piñol —"la novel·la recent més traduïda de la literatura catalana", recorda Maestre—; Dones (1997), d'Isabel-Clara Simó; El per què de tot plegat (1993), de Quim Monzó, i La meitat de l'ànima (2004), de Carme Riera. Els alumnes en poden triar una d'optativa entre una trentena de propostes, que inclouen Eva Baltasar, Sebastià Alzamora, Teresa Colom, Enric Herce i Ferran Torrent. "És cabdal que es conegui la literatura catalana actual, que els alumnes no la vegin com un objecte de museu —comenta Antoni Maestre—. Volem transmetre una imatge viva i vivencial. Així fomentem el gust lector".

Xavier Pla considera que una de les bones estratègies per "dessacralitzar la imatge dels escriptors" és portar-los a l'aula. "Els estudiants ho agraeixen", diu, abans de recordar alguns dels autors que han passat per la Universitat de Girona, des de Josep Maria Espinàs i Josep Palau i Fabre fins a Vicenç Pagès Jordà i Francesc Serés. "Aquest any, en un seminari optatiu de narrativa breu, els estudiants han anat a Sant Feliu de Guíxols a entrevistar Toni Sala —explica—. El llibre que n'hem llegit és Els nois (2014)". Les altres lectures del seminari han sigut Cinc nits de febrer (2000), d'Eduard Márquez i L'art de portar gavardina (2018), de Sergi Pàmies.

Una mirada singular al teatre

El cas de Núria Perpinyà a la Universitat de Lleida

A la Universitat de Lleida, Núria Perpinyà imparteix una assignatura optativa que es pot cursar des de filologia catalana i altres graus que porta per títol Teatre català dels segles XX i XXI. "Em centro en dramaturgs catalans contemporanis que escapen del realisme i el costumisme —explica—. Deixo fora autors com Jordi Casanovas, Marta Buchaca i Jordi Prat i Coll, però en canvi tracto propostes més arriscades i experimentals, com ara el primer Sergi Belbel; Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, i el metateatre d'Albert Mestres. Els autors més recents que tractem són Roger Bernat i Ferran Echegaray". També hi explica les aportacions del teatre de Joan Brossa, Carles Santos i La Fura dels Baus.

El teatre apareix també a l'assignatura de Margalida Pons i a Corrents i autors coetanis, l'optativa que fins aquest any ha impartit Josep Murgades a la Universitat de Barcelona. "Aquest curs hem llegit Poder i santedat, una obra de Manuel Molins del 2017", recorda Murgades. A l'assignatura comenten set o vuit lectures, una de les quals la trien els alumnes, que aquest any han triat Aprendre a parlar amb les plantes (2018), de Marta Orriols. "Toquem diversos gèneres literaris, de territoris també diversos. Homes i dones, esclar —comenta—. La irrupció de les autores ha sigut un fet important dels últims anys". Des de Mallorca, Margalida Pons opina que "la segmentació territorial en un món globalitzat cada cop té menys sentit", tot i que si s'escau inclou obres d'autors de les Illes Balears, com Eren ells, de Carles Rebassa, o Joana E., de Maria Antònia Oliver. "Aquest any ens ha visitat Biel Mesquida —diu—. I a través de Zoom hem parlat també amb Maria Sevilla i Francesc Serés".

La ruptura postmoderna

Com abordar la gran varietat de les propostes actuals

La Universitat Autònoma de Barcelona ha replantejat el grau de filologia catalana aquest últim curs. El professor Víctor Martínez-Gil imparteix una assignatura a primer de filologia catalana en què explica què s'ha fet des de la dècada dels 80 fins ara, i hi surten des d'Albert Mestres fins a Irene Solà, entre d'altres. "Tradicionalment, la literatura havia funcionat a través de moviments i escriptors que eren la seva punta de llança —diu—. A partir de la ruptura postmoderna hi ha una gran reelaboració de temes i es donen una gran varietat de propostes. A la postmodernitat hi predomina més l'horitzontalitat que la verticalitat". Al grau de filologia catalana de l'Autònoma també apareixen exemples recents en assignatures més pensades en la professionalització dels alumnes. "Hi comentem sobretot narrativa i poesia actuals —diu la professora Gemma Bartolí—. Comencem per Manuel de Pedrolo i Aurora Bertrana, i passem per Quim Monzó i Enric Casasses. Arribem a Eva Baltasar, Xavier Mas Craviotto, Maria Sevilla i Jaume Coll Mariné".

"El panorama actual està dominat per un eclecticisme molt evident. Establir línies o corrents és molt difícil —diu Antoni Maestre—. A més de la incorporació massiva d'escriptores, diria que la diversitat sexual es tematitza cada cop més, l'autoficció i l'eliminació de les fronteres entre gèneres es practica força i han sorgit iniciatives com la de Males Herbes que han enriquit el fantàstic i la ciència-ficció. Una de les grans virtuts de la literatura catalana actual és que qualsevol lector pot trobar-hi llibres que encaixin amb els seus gustos". Els estudiants de filologia catalana acaben el grau coneixent a fons l'esplendorós passat medieval i el complex segle XX. També, a poc a poc, es van fent una idea més clara del que escriuen els seus coetanis.