Quatre autors invisibles de les lletres catalanes

Barcelona“Cercava la llum pura, i es debatia en les tenebres”. En aquest estat es troba Tristany, personatge principal de la curiosa i atrevida Ícar o la impotència, única novel·la que va escriure Artur Perucho. També s’hi trobava l’escriptor valencià, que només va veure publicada aquesta novel·la en una petita editorial, L’Estel, l’any 1929 -fins ara no s’havia pogut tornar a llegir-, i tres autors més que coincideixen a les llibreries després d’anys d’haver-ne desaparegut: Rosa Maria Arquimbau, Joan Santamaria i Cèlia Suñol. Si els tres barcelonins han sigut autors invisibles durant dècades fins a les recents -i necessàries- recuperacions de Comanegra, Més Llibres i Adesiara, respectivament, el cas de Perucho suma una doble raresa, perquè era un valencià catalanista autor d’una única ficció llarga ambientada a París. El desenllaç de la Guerra Civil va fer que l’autor s’hagués d’exiliar a Mèxic acompanyat de la seva primera dona, on va morir el 1956 després d’anys de dedicar-se al periodisme d’informació internacional, però també a la crítica cinematogràfica -que va ajudar a modernitzar- i la música moderna.

Fa anys que Josep Palomero, autor de la magnífica edició d’Ícar o la impotència (Institució Alfons el Magnànim, 2017), persegueix la història de Perucho. “Sabia que havia nascut a Borriana el 1902, i que el seu pare s’ocupava de l’estació telefònica i telegràfica -explica-. Va ser un periodista molt actiu i que va començar molt aviat, primer a Xàtiva, i més endavant a Barcelona”. El 1929 va aconseguir la corresponsalia del Diario de Barcelona a París i es va instal·lar a la capital francesa. D’aquella experiència en va sortir l’única novel·la que va escriure, Ícar o la impotència. Tot i algun escull lingüístic i un regust amarg de misogínia -d’altra banda, freqüent en nombrosos textos de l’època- el llibre es llegeix amb molt d’interès. “És un còctel molt singular, on apareix la modernitat parisenca, molta música, apunts de la vida quotidiana i referències força explícites al sexe -comenta Palomero-. És un abisme respecte a la prosa del moment que s’escrivia en valencià a l’època”. També és una de les primeres mostres de “monòleg interior” en la literatura catalana: “No n’he sabut trobar cap de tan prematur ni a les lletres catalanes ni a les espanyoles -admet Palomero-. En altres llengües hi havia autors que ja l’havien fet servir, com ara James Joyce, Arthur Schnitzler i Édouard Dujardin”.

Ícar o la impotència es va avançar a la lleugeresa i desinhibició de Tròpic de càncer, de Henry Miller -publicada l’any 1934-, a partir de la història d’un jove que s’instal·la a París per estudiar filosofia a la Sorbona. Fuig de la seva antiga nòvia valenciana, Lutgarda, i allà es deixa seduir paral·lelament per la jove Marcelle i també per una dona casada, Marguerite. La novel·la explica les corredisses sentimentals del personatge i les seves digressions intel·lectuals.

Del gènere fantàstic al flirt

L’‘extraordinari’ Joan Santamaria i la provocadora Rosa Maria Arquimbau

L’‘extraordinari’ Joan Santamaria i la provocadora Rosa Maria ArquimbauQuan, durant el primer franquisme, l’advocat i escriptor Joan Santamaria (Barcelona, 1884-1955) es va decidir a publicar una de les seves obres inèdites l’informe de la censura va ser: “ Hay que quemar a la obra y al autor ”. L’últim que havia donat a conèixer havia sigut la novel·la Adam i Eva (1936) i una reedició del primer volum de Narracions extraordinàries (1938), projecte que havia arrencat el 1915 i del qual van aparèixer dos lliuraments més el 1919 i el 1921. “Fa molt de temps que no es recuperava aquest llibre emblemàtic de Santamaria -recorda l’editor de Més Llibres, Ricard Vela-. Per motius molt diversos: durant la llarga postguerra l’autor no va poder publicar perquè havia sigut massa popular durant els anys 20 i 30. Més endavant, amb l’hegemonia de la crítica marxista, encapçalada per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, tot el que quedava fora del realisme compromès no es tenia en consideració”.

Víctor Martínez-Gil, que ha seleccionat i editat els dotze contes que integren el volum Narracions extraordinàries, va més enllà: “Encara no tenim una idea de tradició del gènere fantàstic en català perquè la crítica no l’ha volgut construir. Els contes de l’antologia mostren la transició d’Edgar Allan Poe cap a H.P. Lovecraft. Passem dels escenaris llegendaris i gòtics d’un relat com L’organista a l’horror còsmic d’ El carro dels morts, on presenta un món desficiat i destarotat, també amb tocs al·legòrics”. Martínez-Gil destaca l’estil “barroc i torrencial” de l’autor: “Recupera dialectalismes, arcaismes i paraules d’una gran expressivitat”. Entre les característiques que subratlla hi ha el “sentit del que és estrany i del que és primordial, la hibridació entre diferents gèneres i tonalitats narratives i la serialització i consciència de gènere i de contacte amb el públic”.

Mentre els tres volums originals de Narracions extraordinàries es feien un lloc entre els lectors dels anys 20, Josep Pla criticava “que Santamaria s’inventés tant de vocabulari”, recorda Ricard Vela. Una mica més endavant, el cicló que sacsejaria les lletres catalanes es diria Rosa Maria Arquimbau. Nascuda el 1909 a Barcelona, la seva carrera literària es va concentrar entre el 1928 i el 1936, amb un parell de retorns durant la dècada dels 70 que van passar força desapercebuts. “Era una autora injustament oblidada”, defensa Julià Guillamon, que l’ha estudiat a l’assaig L’enigma Arquimbau. El llibre va anar acompanyat d’una edició facsímil de la novel·la breu Història d’una noia i vint braçalets (1934), tots dos publicats per Comanegra, que uns mesos després va posar en circulació Cor lleuger -recull de narracions escrites els anys 30- i Quaranta anys perduts (1971). “Arquimbau representa el model contrari de Mercè Rodoreda: l’autora d’ Aloma escriu sobre dones torturades; ella segueix un altre camí. El seu feminisme planta cara als homes. Si ells són infidels a les dones, elles també han de poder fer el mateix”. Arquimbau va col·laborar en gran quantitat de publicacions d’esquerres durant els anys 30. Va saber retratar “l’era del flirt” en els seus articles i contes, “amb un estil ràpid, sense gens de floritures, que el fa molt modern”, segons precisa Guillamon. “El to que fa servir és desinhibit i gamberro”, afegeix.

Compromesa amb la causa republicana, l’any 1939 Arquimbau va viatjar amb el seu marit cap “al nord de l’Àfrica, amb la intenció de marxar cap a Mèxic des de Casablanca”. Van haver de tornar a Barcelona. “Allà es va trobar que no la readmetien a l’Ajuntament -recorda Guillamon-. La Falange li havia obert un expedient on, més enllà de les qüestions polítiques, sobretot denunciaven la seva moral”. A banda d’una sèrie de contes inèdits de l’exili, que en principi no veuran la llum, hi ha un llibre d’Arquimbau que serà publicat al setembre i que tancarà l’ambiciós projecte de Comanegra. Es tracta de Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies. “És un llibre de finals dels 70, quan vivia al carrer Laforja i, molt a prop, a Marià Cubí, s’hi va obrir una de les primeres barres americanes i whiskeries, que no eren prostíbuls, tot i que hi passaven coses”, diu Guillamon. Arquimbau va saber “fer lluir un cop més el seu estil provocatiu” quan ja havia superat la seixantena i el resultat, inèdit fins ara, “té la frescor dels articles que escrivia per a La Rambla quan era jove”.

La sòrdida postguerra

Dues narracions fins ara inèdites de Cèlia Suñol

“Va ser una de les veus més subtils, delicades i prometedores de la narrativa catalana apareguda durant el jou del franquisme”: així és descrita Suñol (Barcelona, 1899-1986) a la solapa de l’últim llibre que n’ha publicat Adesiara, que inclou la novel·la El bar i la narració El Nadal d’en Pablo Nogales. Cap de les dues s’havia pogut llegir fins ara, i si ha estat possible es deu a la bona rebuda de la recuperació de Primera part (Adesiara, 2014), una “ opera prima d’una maduresa absolutament sorprenent”, segons la responsable de l’edició, Mireia Sopena, durant la presentació del volum. Primera part converteix en novel·la la història d’amor entre Suñol i el seu primer marit, Kaj Hansen, a qui va conèixer en un balneari de Davos mentre tots dos lluitaven contra la tuberculosi. El llibre va guanyar l’any 1947 el premi Joanot Martorell -amb una dotació de 10.000 pessetes-, però no es va reeditar fins al cap de gairebé set dècades. Quan va publicar-lo, Suñol feia poc que havia enviudat per segona vegada. Tenia dos fills al seu càrrec. “Indefensa en el món laboral del franquisme -admet Sopena-, va empescar-se alternatives venent bijuteria per les fires de Catalunya”. També va continuar escrivint. El bar, la publicació de la qual la censura va prohibir, és “una excursió als baixos fons” en “un temps en què falta de tot i, en conseqüència, és el paradís del contraban i dels estraperlistes a l’engròs i a la menuda”, segons escriu la professora Maria Campillo en la introducció del llibre. La sòrdida postguerra és retratada també a El Nadal d’en Pablo Nogales, on el personatge principal “aspira a sortir de l’ambient de les barraques barcelonines”. És un conte “ple de detalls de l’època, des de les atraccions del Paral·lel fins a les obres del tren de Sarrià” en un català “autèntic i genuí”. La nouvelle està datada el 1946. La narració, el 1948. Finalment es poden llegir, i l’experiència val la pena, igual que passa amb Arquimbau, Perucho i Santamaria.