Una de les coses que més sorprèn entre els cenacles acadèmics a França és la virulència que prenen les polèmiques al voltant de l’autor d’A la recerca del temps perdut. Comparats amb els enfrontaments entre institucions proustianes -l’Équipe Proust del CNRS, Société des Amis de Marcel Proust, Maison de Tante Léonie a Combray, Centre d’Études Proustiennes Sorbonne Paris 3...-, els estira i arronsa entre crítics literaris del país sobre qüestions com ara la composició dels jurats dels premis literaris o les tendències que s’imposen en la narrativa actual són mers jocs d’infants.
Després que les opinions oposades xiulessin l’any passat amunt i avall com bales al camp de batalla per controlar el “coneixement” sobre Proust -vida i obra- arran de la filmació descoberta en uns arxius per Laure Hillerin, la biògrafa de Madame de Greffulhe (model de Madame de Guermantes), que va generar discussió sobre si l’home que baixa les escales de la Madeleine de París és Proust o no, aquest any el foc l’ha encès la publicació d’uns textos inèdits de Marcel Proust. Es tracta de Le mystérieux correspondant et autres nouvelles inédites, editat per Luc Fraisse i publicat per Éditions de Fallois. Per fer-se la idea de la rellevància que aquests textos atenyen a França, cal explicar que les principals cadenes televisives del país se n’han fet ressò. I és que l’últim inèdit de Proust va sortir publicat el 1978, L’indifférent, un text que va trobar l’editor de la correspondència de Proust, el nord-americà Philip Kolb, i que en realitat ja havia sortit publicat en una revista a finals del segle XIX, abans de caure en l’oblit.
La polèmica, doncs, està servida, i els especialistes d’una banda i l’altra es van posicionant al voltant de la qüestió de si Proust va escriure la Recerca en un cop de geni fent un esprint final titànic, o bé si, al contrari, l’obra magna neix d’un treball previ de formiga que hauria fet ja des de la seva joventut i del qual els textos descoberts en serien la prova. Aquestes nouvelles inèdites, algunes inacabades, pertanyen a la mateixa època de joventut que Les plaisirs et les jours (1896), un recull de poemes en prosa i contes al voltant del món mundà parisenc que Proust va fer acompanyar amb dibuixos de la seva amiga Madeleine Lemaire, i que va tenir una acollida força freda. Algunes de les nouvelles les havia inclòs inicialment en el volum i finalment les va descartar.
Els textos -amb títols com ara Pauline de S., Aux enfers (A l’infern), La conscience d’aimer (La consciència d’estimar) o Le don des fées (El do de les fades)- tenen en comú el fet d’abordar l’homosexualitat des de la consciència de la tragèdia o maledicció que això representava en una societat -la del tombant del segle XIX- que condemnava qualsevol desviació de les tradicionals relacions heterosexuals. És per aquest motiu que, segons l’editor Luc Fraisse, van ser silenciats i Proust “els va mantenir en secret”.
Aquestes nou nouvelles, de les quals vuit són inèdites ( Souvenir d’un capitaine ja havia sortit publicada a Gallimard el 1971), es conservaven en els arxius de l’editor Bernard de Fallois, que va traspassar l’any passat, i no es coneixien. Bernard de Fallois va ser un dels primers estudiosos que va treballar en una tesi sobre Marcel Proust ( Proust avant Proust ) i va aconseguir, gràcies a la seva relació amb la neboda de l’escriptor i marmessora seva, Suzy Mante-Proust, tenir accés a una part dels arxius de l’escriptor. Va conservar en vida set capses de documents que va llegar abans de morir a la Biblioteca Nacional de França (BNF). Fallois va ser l’editor dels textos pòstums de Proust, com ara Jean Santeuil o Contra Sainte-Beuve (Gallimard, 1952 i 1954). Jean-Yves Tadié, un dels biògrafs canònics de Proust, ha qüestionat la publicació ara d’aquests inèdits en un article a Le Monde : considera que els textos mostren un Proust “tou i sentimental”, quan en realitat el que sobresurt és “l’estil” que desplega, de forma genial, a la Recerca.