Un viatge als orígens del llibre que ha fascinat els lectors

Barcelona“El llibre ha superat la prova del temps, ha demostrat que és un corredor de fons. Cada vegada que ens hem despertat del somni de les nostres revolucions o del malson de les nostres catàstrofes humanes, el llibre continuava allà, intacte”. Aquestes paraules d’Irene Vallejo (Saragossa, 1979), incloses en la introducció de L’infinit dins d’un jonc (Columna / Siruela), sintetitzen la capacitat de supervivència d’un objecte que, parafrasejant Umberto Eco, “pertany a la mateixa categoria que la cullera, el martell, la roda o les tisores: un cop inventats, no es pot fer res millor”.

“Vaig començar aquest assaig com una cosa experimental”, recorda deu mesos després de publicar-lo i de comprovar com es convertia en una de les lectures més populars i comentades de l’any, a més de signar contractes de traducció a 27 llengües. “Escrivia a la intempèrie, sense un acord amb cap editorial -continua-. Reconec que era una decisió poc pragmàtica, força insensata; moguda, això sí, per la necessitat de tirar endavant el projecte”. Vallejo, que fins llavors havia publicat novel·les, reculls d’articles, un parell de llibres infantils i textos acadèmics, tenia ganes de provar un repte diferent. “Montaigne va popularitzar l’assaig com a intent d’alguna cosa -diu-. Pot ser poètic, científic, amb tocs memorialístics, amb sentit de l’humor... El meu repte era incloure tots aquests elements, explorar un territori de frontera entre pensament i narració”.

Preservar el saber

Dividit en dues parts, que corresponen a l’antiga Grècia i a Roma, L’infinit dins d’un jonc proposa un viatge que a estones es llegeix com una novel·la d’aventures, amb la diferència que en comptes de cavallers, princeses i mags, els protagonistes són els llibres. “Començo amb un grup de genets que recorren Grècia a cavall, perseguint satisfer l’encàrrec del faraó d’Egipte -explica-. Els ha pagat una gran quantitat de diners perquè trobin allò que més cobeja, els llibres que han de nodrir la gran biblioteca d’Alexandria”. Entre les pàgines escrites amb més admiració de l’assaig hi ha les que Vallejo dedica a l’emmagatzematge, entre les quatre parets del recinte de la biblioteca -creada al segle III aC-, d’aquells 700.000 volums manuscrits que van “congregar el saber i les ficcions de l’antiguitat per impedir-ne la dispersió i la pèrdua”. “Fins fa relativament poc sabíem com era la biblioteca però no teníem tan clar el museu que s’hi associava -admet l’autora-. Era un espai d’investigació que va reunir les ments més preparades del moment de les ciències i les lletres. Passaven temporades allà dins junts, intercanviant experiències i idees”.

La gran biblioteca d’Alexandria, que va ser destruïda pel foc l’any 48 aC, “va ajudar a dibuixar el futur” en relació als llibres. “El poble grec no es va conformar amb la seva literatura ni amb el seu sistema de valors i creences -diu Vallejo-. Per això, a més de recopilar el seu coneixement, van traduir textos perses, hebreus, egipcis, indis i de tot arreu on van poder. Mai abans hi havia hagut un projecte de traducció tan gran. A partir de llavors, traduir d’altres llengües es va convertir en essencial de cara a intercanviar la creativitat i eixamplar les fronteres de la pròpia cultura. Sense la traducció, la nostra conversa mundial no hauria existit”. Un dels vectors que travessa bona part de la història del llibre és la inversemblança de la seva supervivència al llarg de gairebé trenta segles: “La fragilitat de les paraules, dels relats i els llibres és un reflex de la nostra pròpia fragilitat -diu Irene Vallejo-. Ara mateix els clàssics grecollatins els llegeix més gent que a l’època en què van ser creats”.

Vallejo, doctora en filologia clàssica per les universitats de Saragossa i Florència, no comparteix la visió pessimista actual sobre la crisi de la paraula. “S’han pronosticat apocalipsis de la paraula en tots els períodes històrics -assegura, abans de recordar una anècdota de la Grècia clàssica-. Plató, per mitjà de les paraules de Sòcrates, va llançar l’advertència que amb el pas de l’oralitat a l’escriptura es deixarien de recordar les coses i el coneixement propi es perdria. Tot això em recorda com s’explica que per culpa d’internet ara ja no recordem les dades i acudim corrents al telèfon per buscar-les. Hi ha molta por de la novetat”. Quan es parla de “l’amenaça” que el llibre electrònic suposa per al de paper, l’autora de L’infinit dins d’un jonc recorda que “des del segle I dC convivien formats de llibres com les tauletes, els rotlles i els còdexs”. I afegeix: “És un error pensar en termes competitius i excloents”. Per sobre de tot el que compta és que la lectura continuï sent el mitjà de transmissió del coneixement per excel·lència: de l’elitisme que comportava el manuscrit -i la consegüent circulació mínima d’exemplars- es va passar a una difusió més àmplia gràcies a la impremta. Des del segle XV, el percentatge de població alfabetitzada i amb accés als llibres no ha parat de créixer.

“El llibre va arrossegar una aura de privilegi durant molt de temps, i per sort ara ja no és així -afirma-. Els primers llibreters eren venedors ambulants que complementaven l’oferta de productes amb la paraula escrita. Les llibreries i les biblioteques van ser dos grans eixos de democratització de la paraula”. A l’assaig, Vallejo reivindica la importància de “l’anonimat” de moltes de les persones que han “contribuït a mantenir viu el llibre en èpoques d’empobriment i analfabetisme”. “La figura de l’autor és clau, però cal tenir en compte els traductors, la gent que anava a copiar manuscrits en biblioteques com la d’Alexandria i que, com que se’ls enduia a casa, es van salvar de les flames... O l’herència del món musulmà, que gràcies al seu esforç de preservació del llegat hel·lenístic durant l’Edat Mitjana van aconseguir mantenir vives moltes obres”.

Reivindicació de les dones

Un dels aspectes que singularitza L’infinit dins d’un jonc entre els assajos de divulgació sobre el llibre -pensem, per exemple, en l’imprescindible Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel (1996)-és la reivindicació del paper de la dona en la transmissió de cultura. “Durant l’antiguitat, les dones ho teníem molt difícil per escriure, perquè l’escriptura era una manifestació de poder, i es reservava als homes -recorda-. L’oralitat, en canvi, era el territori de les dones. Elles cantaven cançons i narraven en veu alta”.

A més d’aquest paper essencial però poc reconegut, les dones creadores han patit també un llarg procés d’invisibilització. Vallejo explica que, si bé el primer exemplar del qual es té notícia històrica és Sobre la natura, que el filòsof Heràclit va dipositar al temple d’Artemísia a Efes, va ser una dona qui va inaugurar la tradició textual, Enheduanna, poeta i sacerdotessa acàdia. “Va escriure els seus himnes 1.500 anys abans d’Homer, i el seu eco encara ressona en els Salms de la Bíblia -diu-. Quan vaig estudiar clàssiques, mai ningú em va mencionar Enheduanna. Al llarg de la història s’han creat unes inèrcies que cal corregir”. Tot va començar amb els primers cànons literaris. “A l’antiga Grècia ja es van deixar fora les dones, tret de Safo -continua-. I de Roma només tenim els versos autobiogràfics de Sulpícia, que es va rebel·lar contra la moral sexual del seu temps: si ens han arribat ha estat perquè fins fa poc s’atribuïen a un autor del cercle del seu oncle, Tibul”. Entre els llibres de l’antiguitat que Irene Vallejo hauria volgut llegir i que es van “perdre” hi ha les memòries d’Agripina, primera emperadriu romana i germana de Calígula, neboda i dona de Claudi i mare de Neró. “Tenir a l’abast les seves reflexions sobre el poder seria molt interessant”, assegura.

Cinc assagistes que marquen el nostre present

Mary Beard

Catedràtica de filologia clàssica a la Universitat de Cambridge, Mary Beard (Shropshire, 1955) ha fet una aportació remarcable sobre la civilització romana en l’antiguitat amb rigor i de manera accessible als lectors. Entre els seus llibres més destacats hi ha La herencia viva de los clásicos (Crítica, 2013), Pompeya: historia y leyenda de una ciudad romana (Crítica, 2009) i SPQR. Una historia de la antigua Roma (Crítica, 2016). Al marge de la seva especialitat, Beard també ha publicat el manifest La veu i el poder de les dones (2017), disponible en català a Arcàdia.

Judith Butler

Des de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, on és professora del departament de retòrica i literatura comparada, Judith Butler (Cleveland, 1956) ha continuat la recerca teòrica sobre feminisme, teoria queer, filosofia política i ètica que ha marcat la seva obra. Entre els seus títols imprescindibles hi ha El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad (1996, en castellà a Paidós) i Cuerpos que importan: sobre los límites materiales y discursivos del sexo (1993, en castellà també a Paidós).

Marina Garcés

“Si Kant, el 1784, anunciava que les societats europees estaven aleshores en temps d’il·lustració, avui nosaltres podem dir que estem, en el planeta sencer, en temps d’antiil·lustració”, escrivia Marina Garcés (Barcelona, 1973) a Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017). La filòsofa, actualment a la Universitat Oberta de Catalunya, ha connectat història i present del pensament a Fora de classe (Arcàdia, 2016) i ha analitzat l’evolució del compromís polític a Barcelona a Ciutat Princesa (G. Gutenberg, 2018).

Lisa Randall

Experta en física de partícules i cosmologia, Lisa Randall (Queens, 1962) ha combinat la docència a Harvard amb la publicació d’assajos on proposa l’aproximació a les dimensions extres de l’univers ( Universos ocultos, Acantilado, 2011), defensa com a motors de la investigació científica el risc, la creativitat, la incertesa, la bellesa i la veritat ( Llamando a las puertas del cielo, 2013) i exposa com la matèria fosca podria haver causat l’extinció dels dinosaures ( La materia oscura y los dinosaurios, 2016).

Rosi Braidotti

L’última aportació de la filòsofa i teòrica del feminisme Rosi Braidotti (Latisana, 1954) ha estat el treball a fons del concepte de posthumanisme, que vol descriure, des de múltiples perspectives, la mena de subjectes que estem esdevenint, més enllà de l’humanisme clàssic i de l’antropocentrisme. El “nou nosaltres”, que desenvolupa a Coneixement posthumà (Arcàdia, 2020), està lligat a la Terra i també “tecnològicament mediat” i “participat per agents humans i no humans”.