La literatura que fa riure

Barcelona"Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d’un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar he gaudit sempre de clarianes" (conte breu recollit a Tots els contes de Pere Calders publicat per La Butxaca).

Què ens fa riure, als llibres? Quin és el misteri de la comicitat? Roger Pelàez diu que riem per por, a l’epíleg d’El riure, d’Henri Bergson (traducció de Lluís-Anton Baulenas a Edicions de la Ela Geminada). Bergson es demana quina és la intenció social del riure, una ganyota sorollosa amb "tot l’aspecte de reacció defensiva", i desgrana els ingredients de l’humor en factors com la humanitat, la distracció, la sorpresa, la disfressa, la ridiculesa, els mecanismes gestuals, les situacions amb diverses interpretacions, la semblança i la repetició. "No deixa de ser un acudit de repetició que el segle XX naixés amb un Sigmund [Freud] i morís amb Zygmunt [Bauman]", diu Pelàez.

L’humor viu un moment dolç pel que fa a la televisió, als podcasts i als xous de monòlegs, i això es tradueix en l’èxit que ha tingut el llibre de La sotana, però ¿gaudeix també de bona salut l’humor literari?

A la llibreria barcelonina La Llama, consideren que l’humor ven, també en català, i que van en augment les novetats humorístiques accessibles i lleugeres. "Quan llegim ens centrem en literatura culta i elevada, però llegir és també entreteniment", diu Abi Enrech, que es defineix com a llibretera accidental. La Llama ha fet una bona tasca en aquest sentit: "Mai hi ha hagut un apartat d’humor i comèdia. Nosaltres hem agafat els llibres d’humor de tots els gèneres". El resultat és una llibreria –també "per a gent a qui no li agrada llegir"– dedicada a l'humor, un gènere menystingut que es vincula massa sovint amb la riallada: "No cal que causin un riure directe, les sàtires també són humor".

Una mostra del menysteniment és l’obra del Rector de Vallfogona, que ha arribat aquesta setmana a les llibreries en forma del primer volum –que inclou els sonets i les dècimes– de la seva obra completa (Editorial Barcino). L'escriptor Albert Rossich, que ha dedicat quaranta anys de la seva vida a investigar aquest poeta barroc, deia a la presentació que a partir del Romanticisme la literatura burlesca és considerada inferior, un dels motius pels quals l’obra del Rector no s’ha publicat en tres-cents anys tot i ser "un autor central entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer".

Fins ara no hi havia una col·lecció editorial en català dedicada a l’humor, tot i que Males Herbes n’ha fet una aposta decidida. Comanegra presentava fa unes setmanes Cul-de-sac com una col·lecció "festera" que volia omplir un buit en la literatura en català llançant traduccions d’Edgar Allan Poe i d’Evelyn Waugh, i preparant obres de David Sedaris i Miranda July. El director de la col·lecció, Álvaro Muñoz, plantejava que "no són temps per a l’humor perquè la gent té la pell molt fina" i perquè és un gènere exigent: "La llagrimeta és més fàcil que la riallada".

Ja no podem riure de res?

Jaume C. Pons Alorda ha traduït una de les primeres obres de la col·lecció Cul-de-sac, Un corb burleta, de Poe, que se’n riu de l’univers literari en el context nord-americà de principis del segle XIX. Hi ha canviat els noms d’escriptors i mitjans per d’altres de més propers al nostre context com el diari Llúpol, o les revistes L’Avançada, Cerra d’Oc i Deduccions, i deixa a la imaginació del lector la relació amb noms concrets de l’univers literari català. "El nivell d'odi a Twitter arribarà a excessos", ironitza Pons Alorda, que també s’hi veu caricaturitzat en el retrat de "poeta eufòric" i que ja va fer una paròdia del sistema editorial a Ciutat de Mal (Angle Editorial). "És arriscat. És material sensible que coneixem de primera mà i som els que l’hem d’explicar. La vida passa i els llibres ho immortalitzen", diu l'escriptor i traductor mallorquí, que considera que "posar límits a l’humor i a la ridiculització pensant que es tracta d’una ofensa és no copsar-ne l’essència", a més de ser "autoritari i autoritarista". A la col·lecció Cul-de-sac, els traductors –entre els quals hi ha també Ferran Ràfols, Borja Bagunyà i Bel Olid– estan al servei de l’objectiu: fer riure.

Després de veure fets com la denúncia a Jair Domínguez per un gag sobre la Mare de Déu del Rocío, Pons Alorda és un detractor de la ultracorrecció política i considera que "hem de poder riure de les persones, de les races, les condicions sexuals i les nostres desgràcies" perquè "en règims dictatorials el primer que es carreguen és l’humor". Muñoz considera, però, que l’humor cal fer-lo de baix cap a dalt i que si no, és "un acte de covardia": "Ja no fa gràcia riure’s d’una persona grassa". Concep l’humor com una manera de viure i d’atacar, "una manera d’igualar-nos quan no tenim les mateixes armes".

La desgràcia catalana

Per ara Cul-de-sac ha triat autors estrangers, però també vol publicar autors catalans. L’humor català, diu Pons Alorda, és "un humor victimista que s’assembla al jueu" amb "una alta commiseració i autoparòdia i una consciència massa crua d’un mateix davant de les situacions d'abús que hem hagut de viure", un humor "molt agre" que ens ajuda a "lluitar contra la injustícia i que ens consola", afegeix. Però hi ha varietat en l’humor, fins i tot dins dels Països Catalans, des del collonar d’Adrià Pujol a l’Empordà fins a la Ribera d’Ebre.

"Que l’humor català és com l’humor anglès és un mite que se sustenta en tres sèries de la BBC dels anys 80", diu Valero Sanmartí, personatge fictici flixanco d’humor estripat i autor de Los del sud us matarem a tots (Males Herbes). "No li donem el suport que caldria. De Calders en coneixem ben poc", afegeix. Valero Sanmartí creu que l’humor es basa en trencar expectatives, en anar "mil quilòmetres més enllà del que s’esperava en forma d’acudit negríssim o políticament contundent, o rematadament idiota" per explorar "una frontera entre humor i incomoditat" i provocar un "riure salvatge per estupor o per impacte".

La clau de la comicitat per a l’escriptora Leticia Asenjo és "poder fer humor de les desgràcies". És el que ha fet a Divorci i aventura (La Segona Perifèria), perquè riure’s dels altres és molt fàcil i "no és humor, en tot cas és bullying": "El que em fa gràcia és tenir la lucidesa dels moments complicats que tots podem viure. I com a catalans, estem entrenats", afirma divertida. A banda d’escriptora és psicòloga i fa servir l’humor com a eina a la consulta: "Amb humor ens és més fàcil prendre perspectiva i trobar solucions". Asenjo atribueix el menysteniment del gènere a la seva complexitat i al fet que, com el terror, ha sigut un terreny conquistat per les sèries i el cinema: "Tenim por que fent humor se'ns prengui menys seriosament o no es trobi el missatge de fons".

Quan fem inventari dels llibres satírics de referència, hi apareixen autors com Francesc Trabal i contemporanis com Sergi Pàmies o Quim Monzó, però encara hi ha pocs referents femenins, tret d'alguns noms com Natza Farré. Asenjo diu que el terreny del riure ha estat vetat a les dones perquè "el riure és llibertat i és privilegi de prendre perspectiva". "Fins ara hem guanyat poder fer humor de nosaltres mateixes i dels feminismes i està bé, però un altre pas seria fer un salt a la resta de temes", denuncia l’escriptora barcelonina. Amb tot, el riure es torna del tot necessari en un context marcat per l’auge de la ultradreta, el canvi climàtic, i "l’encabronament general", com diu Pons Alorda. Davant d'això, "més val riure que plorar".

5 llibres més que us faran somriure