Barcelona"L'escriptura de Céline és com una càmera arran de terra", diu l'escriptor Joan-Lluís Lluís, que ha traduït al català la novel·la Guerra (Proa) de Louis-Ferdinand Céline (Courbevoive, 1894 - Meudon, 1961). El controvertit autor francès hi relata la seva convalescència després de ser ferit al braç, i molt probablement al cap, el 7 d'octubre de 1914, a Flandes. Escrit el 1934, el manuscrit d'aquesta història de les misèries humanes de la Primera Guerra Mundial no va veure la llum fins al 2021, i finalment el va publicar Gallimard a França el 2022.

Céline, amb Marcel Proust, és un dels grans escriptors francesos del segle XX. "No hem d'obviar mai, però, que era fastigosament antisemita", afirma Joan-Lluís Lluís. De fet, a França està prohibida la publicació i venda dels seus manifestos antisemites, posteriors a Guerra, que són un autèntic deliri racista. El 17 de juny de 1944, Céline va haver de marxar de França, precisament pels seus pamflets antisemites, amb un salconduit alemany. Primer va anar a Alemanya i després a Dinamarca. Amb les presses de la fugida, va deixar al seu domicili parisenc un enorme bagul on guardava quatre manuscrits inèdits –entre més de sis mil fulls–. Un d'ells era Guerra, que va ser escrit entre Viatge al fons de la nit (1932) i Mort a crèdit (1936). Lluís, que l'any passat va traduir al català els Contes filosòfics de Voltaire (La Casa dels Clàssics), i L'illa dels immortals de Robèrt Lafont (Lleonard Muntaner), està traduint un altre llibre de Céline: Londres.

Els manuscrits robats

Van ser membres de la resistència francesa els qui es van endur els manuscrits de l'escriptor francès, que van acabar anant a parar a mans del periodista Jean-Pierre Thibaudat, que havia treballat al diari Libération. Segons el periodista, un home havia contactat amb ell per ensenyar-li unes maletes plenes de papers de Céline. L'home en qüestió volia que fossin accessibles al gran públic. No volia diners a canvi, però sí que tenia una condició: que no es publiqués res abans de la mort de la vídua de Céline, Lucette Destouches, perquè no volia que ella se'n beneficiés econòmicament. Entre la documentació, a banda de Guerra i Londres, hi havia també 600 pàgines de Casse-Pipe (1949), mil fulls petits de Mort a crèdit i dotzenes d'altres documents. Destouches va morir el 2019, amb 107 anys.

Hi ha molta sinceritat però també ficció a Guerra. Les primeres pàgines desprenen una gran veracitat: és quan Céline narra com, després d'haver estat ferit, es va despertar cobert de sang, com es va tornar a desmaiar, amb tot de morts al voltant seu, i com va aconseguir caminar. "A Viatge al fons de la nit hi ha més distància. A Guerra el relat s'assembla més a un dietari, com si ho escrivís en el mateix moment en què ho viu o poc després", diu Lluís. Hi ha un moment en què Céline escriu: "He arreplegat la guerra dins el cap. La tinc tancada dins el cap". Poc després, continua: "Vaig aprendre a diferenciar els sorolls de fora i els sorolls que ja no m'abandonarien mai més". Tot plegat semblen records reals perquè Céline es va queixar tota la vida de neuràlgies agudes. Lluís no dubta que l'autor és sincer respecte a com la guerra el va marcar per sempre. Hi ha parts, però, que no són tan veraces. Per exemple, és molt desagradable quan parla dels pares i, en realitat, l'escriptor francès hi tenia una molt bona relació.

"Céline és caòtic, brut, abrupte", diu el traductor, que està convençut que és una primera versió corregida tan sols parcialment. "Céline s'esforçava molt perquè els seus relats es llegissin com si hagués escrit a raig, com si parlés o com si la narració fossin pensaments que flueixen. Es declarava totalment antiacadèmic, però hi havia molta feina darrere: reescrivia dues, tres i quatre vegades", detalla Lluís. Malgrat tot, la novel·la té un inici i un final: "El final segur que és el que va decidir; se'n podria discutir l'inici, per un tema de numeració de pàgines i per al·lusions que surten més endavant; així i tot, és un gran començament", afegeix l'autor de Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor).

Les paradoxes de l'escriptor

No hi ha gaire empatia a la descripció que fa Céline dels companys ferits o de la infermera amb qui estableix una relació singular i sobre la qual hi ha hagut controvèrsia per si es tracta d'una persona real. Tot plegat desprèn una gran cruesa. "Céline era un misantrop, detestava la humanitat", opina Lluís. L'escriptor francès era un home amb moltes paradoxes. "Considerava la humanitat un error de l'evolució, però ell era metge vocacional i es va fer metge per poder curar els altres. Crec que només sentia empatia per la seva segona dona [Lucette Destouches] i el seu gat, a vegades potser més pel seu gat –reflexiona–. No he detectat comentaris antisemites a Guerra, però sí a Londres, i paradoxalment, es refereixen al metge al qual admirava profundament i que va despertar la seva vocació".

No ha estat gens fàcil traduir Guerra. "Céline és un pou d'incorreccions. Són incorreccions voluntàries, que considerava com a literàriament fructíferes, i a vegades probablement involuntàries, sobretot en una primera versió", explica Lluís. La versió francesa ha optat per no tocar pràcticament res. Lluís, en canvi, sí que ha corregit alguns errors, sobretot de puntuació. "Entre el 30 i el 40% de l'argot francès que utilitza Céline ha desaparegut. No volia utilitzar argot estranger, així que faig servir argot de tots els Països Catalans. Més que una traducció, és una interpretació", diu.

Céline escriu sobre allò que li ha succeït a la guerra sense filtres, sense autocensura, sense por al que dirà la gent i el resultat és d'una brutalitat esgarrifosa. Ho és Guerra i ho és també bona part de la seva obra, que acaba amb una trilogia tràgica on descriu una altra guerra, la Segona Guerra Mundial: D'un château l'autre (1957), Nord (1960) i Rigodon (publicat el 1969, vuit anys després de la seva mort), amb unes escenes agòniques de Berlín sota les bombes i de la seva fugida a través d'Alemanya fins a Dinamarca.