BarcelonaLa literatura i la docència formen un dels tàndems professionals més habituals en el món de la cultura catalana. Maria Barbal, Vicenç Pagès Jordà, Ponç Pons, Jaume Cabré, Francesc Serés, Toni Sala i Maite Carranza són alguns dels molts exemples que, en algun moment o altre de la seva trajectòria, han combinat l'ensenyament amb l'escriptura. "La segona feina més comuna dels escriptors a Catalunya i a Europa és ser professor. És bastant compatible amb escriure, perquè et deixa molt temps lliure", explica David Cirici. Ell va exercir de professor de llengua i literatura catalana als anys 80. Després va saltar a la publicitat i a la televisió i, amb la crisi del 2008, va tornar a les aules. "Si no hagués estat professor és probable que no hagués escrit per a adolescents. L'esquelet de la balena (Estrella Polar) el vaig idear el 1985 pensant en els alumnes, perquè el panorama educatiu estava dominat per un tipus de novel·les que a mi no m'agradaven", subratlla l'escriptor.

La solitud i la introspecció indissociables del procés creatiu troben l'equilibri just amb l'ensenyament, que situa els autors en un procés de descoberta i d'aprenentatge constant. "La docència és molt social, i això la fa un bon complement a l'aïllament de l'escriptura. Pots parlar –no només amb els alumnes, sinó també amb els companys de claustre– de tot allò que has estat pensant durant el dia sol", diu Cirici. "Quan ets professor, ensenyes el que saps i aprens el que no saps. Amb les novel·les passa una mica el mateix. Escriure coses noves, igual que llegir, sempre implica aprendre", afirma l'escriptora Alba Sabaté, que des de fa més de 30 anys ensenya llengua i literatura al Prat de Llobregat.

Inspirar-se en el que passa a l'aula

Sabaté és autora de cinc novel·les, però fins a la més recent –Galetes de mel i gingebre (Columna)– no havia fet confluir el món de l'educació amb l'escriptura. La novel·la acompanya dos estudiants d'institut en un viatge per trobar-se ells mateixos. La seva experiència com a docent li ha servit per construir els personatges i reflectir l'adolescència, un territori que coneix bé. "Em feia una mica de por trair alguna possible confessió que m'haguessin fet els alumnes. Em vaig inspirar en tots els anys que porto ensenyant, i que m'han permès coneixe'ls d'una manera molt íntima, però a l'hora d'escriure no vaig focalitzar-me en ningú concret", assenyala Sabaté.

En un procés similar, Helena Carreras va basar-se en les pròpies vivències per donar forma a un retrat de la joventut amb Dinou vint (Empúries), la novel·la guanyadora de l'últim premi Just Maria Casero. Carreras va exercir de professora de llengua i literatura catalana durant més de 35 anys i, si bé sempre ha combinat la feina amb l'escriptura (té quatre novel·les al calaix), no ha estat fins ara que ha publicat el seu primer llibre. Dinou vint gira al voltant de la Cuba, una adolescent apassionada per la poesia, i la seva mare, la Diana. "La protagonista és fruit de la meva experiència a les aules. Durant molts anys he pogut copsar l'actitud dels joves. La Cuba té moltes inquietuds culturals perquè aquest tipus d'adolescents existeixen. No són persones apàtiques", destaca Carreras.

Ensenyar a escriure i a emocionar

Conèixer de primera mà les vicissituds de la creació literària atorga als professors una mirada diferent a l'hora d'ensenyar a escriure. "Durant un temps vaig crear una assignatura de batxillerat per mostrar que utilitzant l’escriptura i la literatura a vegades arribes a llocs on si no, no hi arribaries. Un alumne va dir-me que a classe de literatura havia après a viure. Va ser molt bonic i molt representatiu", explica Carreras. Clara Queraltó, autora d'El que pensen els altres (Proa), fa vuit anys que exerceix com a professora de català i també imparteix tallers d'escriptura entre l'alumnat. "Com a creadora hi ha una implicació diferent. A l'hora d'ensenyar a escriure els explico que són processos llargs, amb molta planificació i revisió. Intento que vagin més enllà de les històries de bons i dolents, que vegin que els textos han d'emocionar i han de ser complexos", explica Queraltó. En el seu cas, la vocació de professora i la d'escriptora sempre han conviscut alhora, si bé durant el curs té poc temps per crear. "La docència és una feina molt absorbent i per escriure necessito dedicar-li estones llargues. Quan escric més és durant les vacances, perquè els 10 mesos de curs m'ocupen molt el cap i quan arribo a casa em resulta difícil concentrar-me", diu l'escriptora.

Els alumnes de Queraltó saben que la seva professora és autora –alguns ho van descobrir quan un dels seus contes va sortir a la selectivitat valenciana–. L'escriptora també va inspirar-se en l'entorn educatiu per a un dels seus relats. Jordi Llavina, en canvi, intenta mantenir les dues professions totalment separades. "En el que escric mai reflecteixo com a tema la qüestió de la docència. Són dos plans diferents, no tenen res a veure", subratlla Llavina. Els matins els dedica a ensenyar llengua i literatura i a les tardes escriu. "L'únic reflex del fet d'ensenyar en allò que he escrit és que m'ha portat a ser més entenedor", afirma l'escriptor.

Això sí, els escriptors professors són més sensibles en la difícil lluita perquè els estudiants s'apassionin per la literatura. "Molt sovint els clàssics fan dissuadir de llegir molts alumnes. Sembla delirant que ningú hagi vist quins llibres poden funcionar –lamenta Llavina–. Vivim un temps molt agre i molt poc donat a la reflexió literària. La literatura costa molt fer-la llegir".