Dos assajos magnífics per entendre i fugir del present

“Compadir és fàcil quan el que pateix és una víctima: estem acostumats a identificar-nos millor amb ella que amb l’agressor, al qual necessitem, d’altra banda, igual que necessitem tota encarnació del mal per descarregar-hi la nostra ira, el nostre ressentiment”. Aquestes paraules contundents formen part de La compasión difícil, l’últim llibre que ha publicat Chantal Maillard, que arriba mesos després dels poemes de Cual menguando (Tusquets, 2018) i de l’assaig ¿Es posible un mundo sin violencia? (Vaso Roto, 2018). “Els llibres surten quan volen i no quan s’escriuen, poden passar poc o molt temps al calaix”, recorda l’autora a la sala de reunions de Galaxia Gutenberg, l’escenari ideal -luxós i acabat de pintar, no desentonaria en una pel·lícula de Michael Haneke- per parlar d’un volum híbrid, a mig camí de l’assaig i la poesia, que es pregunta per un dels grans temes que han preocupat l’ésser humà des de fa segles. Furgant en les arrels es pot observar el malestar actual amb la resignació de qui sap que molt probablement no hi ha cap sortida.

Una de les “idees estructurals” del llibre és la compassió del títol a partir de “la interpretació lliure del mite de Medea ”. A la TV movie, estrenada el 1988, el director de Melancholia presenta una Medea que a l’hora de matar els fills es troba amb un col·laborador inesperat, el fill gran, Mérmeros. El petit, Feres, prova d’escapar-se, però el germà l’atrapa i ajuda Medea a penjar-lo d’un arbre. La seva col·laboració no s’acaba aquí: “Mérmeros lliga la corda a l’altra branca de l’arbre -recorda Maillard-. Hi fa un llaç i hi passa el coll a dins”. Espera que Medea acabi la feina. “Aquest gest de Mérmeros és el que m’interessava explicar al llibre -diu-. Von Trier explora en moltes de les seves pel·lícules la innocència i el sacrifici, la seva inutilitat i la compassió de determinats personatges. Penso en Rompiendo las olas, Europa i Dogville, per citar-ne només algunes. Von Trier es qüestiona la bondat, em semblava interessant continuar explorant aquesta idea”.

Maillard es distancia de la compassió vista “com en la tradició catòlica i occidental”, que s’identifica amb “la pietat”. “La compassió que jo exploro és la del patiment amb l’altre, no és moral, com la pietat -diu-. El terme pietat ve de piu, hi ha una bondat i caritat que se suposa que el cristià ha de tenir amb els altres. És un comportament moral que s’exigeix al cristià. La compassió, en canvi, està fora de qualsevol codi. Cal saltar els límits d’aquests codis, siguin religiosos o morals: en cas contrari no estem parlant de compassió. La gran dificultat per a l’ésser humà és la de patir amb aquell que infligeix dolor als altres”.

El cercle de la fam

Dividit en tres parts que alhora se subdivideixen en microcapítols on els aforismes es combinen amb reflexions més llargues, apunts històrics i retalls de la lírica devastadora de l’autora (“ Un gorrión aterriza en la mesa con el pico abierto. El aire asfixiante de la mañana deseca su lengua ”), un altre dels conceptes que apareix de forma recurrent al volum és el de la fam. “Aquesta fam és el mecanisme que fa que funcioni l’Univers, i no es tracta de cap mite, sinó una violència impressionant -afirma-. Tots els éssers vius es mengen els altres, i no hi ha res més que això. Quan te n’adones, pots fer dues coses: o acceptar-ho i seguir amb vida, i continuar procreant, és a dir, alimentant la fam; o bé et rebel·les en la mesura que pots”. En aquest punt, la rebel·lió es bifurca també en dues opcions: “Un es pot suïcidar o bé deixar de procrear, rebutjant alimentar més aquest cercle de la fam”. Per a Maillard, els que opten per nodrir la fam estan “fent créixer el patiment”. Si hi hagués un Déu -o un creador- l’autora el defineix com a enemic: “Seria una intel·ligència absolutament infernal. No pots imaginar res més terrible que un món basat en aquest procés que ens toca viure. A diferència de la resta d’animals, en l’ésser humà la fam és ànsia. És fam multiplicada, innecessària, molt més violenta. Per això és tan difícil compadir-nos”.

En un dels passatges de La compasión difícil, l’escriptora afirma: “ Lejos de mí el hipócrita que dice amar la vida y rechaza la violencia ”. I a continuació, afegeix: “ Lejos de mí el lírico, el ingenuo, el hacedor de bienes, el complaciente, el de las melodías fáciles, el mercader de espíritus, el ecológico, el bueno ”. “Tots ells es posen del costat de la bondat -diu-. Tots som bons quan pensem bé, però també els bons s’alimenten, tant se val quin sigui l’aliment que facin servir, però ho fan”. Maillard ha escrit un llibre que s’enfonsa fins al nucli de l’existència humana, amb asseveracions que desestabilitzaran més d’un lector. ¿Ha estat concebut des del dolor i l’angoixa? “L’he escrit, en part, des de la compassió, i en part també mirant de buscar cures -afirma-. Molta gent em pregunta: tenint en compte el que explica, què podem fer? I sempre responc que jo no tinc receptes, sinó utopies. A un nivell quotidià sí que podríem oferir alguna fórmula, però llegint el llibre l’únic que pots fer és veure, comprendre i compadir. En l’assumpció de la compassió t’adones que comparteixes el patiment amb els altres”.

La idea de no acceptar la condició humana, rebel·lar-s’hi, és individual. “A cadascú li pertoca prendre consciència del cercle de la fam i decidir si es rebel·la o no -continua-. És una llibertat que potser tenim”.

Una societat atemorida

Tot i que la trajectòria com a assagista de Lluís Calvo no és tan extensa com la de Chantal Maillard -de la qual recomana llegir “l’imprescindible” India (Pre-Textos, 2014)-, el camí que va començar el 2006 amb Les interpretacions (Salobre) ha donat tres fruits remarcables, l’últim dels quals, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia, 2019), és potser el seu cim, que va ser precedit pel molt recomanable El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016). Calvo acaba de publicar el llibre de poemes Ancestral (Cafè-Central / Eumo). Dístics com “I som perillosos / perquè som microbians” ( Micro-macro ) enllacen amb el contingut de L’infiltrat, que parteix amb una mirada al territori “complex i hostil” del present.

“Michel Foucault explicava a finals de la dècada dels 70 que un dels trets que van caracteritzar l’adveniment del liberalisme va ser la noció de perill -explica l’autor-. Encara que tinguem uns drets garantits, el sistema necessita inocular-nos angoixa i terror per poder continuar funcionant”. Seguint el fil d’un filòsof contemporani com Byung-Chul Han -que ha explorat conceptes com la hiperculturalitat, la societat del cansament i la redefinició del concepte d’amor-, Lluís Calvo recorda que “l’individualisme, que exalta la competència i comporta la pèrdua de solidaritat, provoca un gran sentiment de temor en la ciutadania”. I afegeix: “Els mecanismes de coacció com la por i el terror permeten frenar el nostre impuls de llibertat”.

Al capítol introductori al volum, l’escriptor recorda que en el món actual “les forces són molt dissemblants”. En un extrem tenim “el poder, que és anònim, sense vida pública, perquè no la necessita” -Calvo fa referència tot seguit a dues excepcions, Trump i Putin, que defineix com a “anacronismes”-. A l’altre extrem hi ha la ciutadania, que no pot actuar “amb la cara descoberta sense rebre”. El risc de manifestar la lluita social des del carrer és massa elevat per no buscar alternatives. És per aquest motiu que L’infiltrat proposa tres estratègies per capgirar la realitat actual. Una primera forma d’expressar la dissidència és el vagareig. “Caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians” és una opció per “obrir la ment i seguir camins impensats”.

En aquest punt, Lluís Calvo ressegueix part de la història del concepte, que mostra “la passejada des de la malenconia i els retrets al món” que Rousseau explicita a Els somieigs del passejant solitari (1782), i mostra les reflexions de William Hazlitt, Henry David Thoreau i Friedrich Nietzsche, a més de donar exemples recents com els de Rebecca Solnit i Frédéric Gros. “He caminat tota la vida, i darrerament ho he fet en països com el Nepal o el Perú però també per diversos indrets de Catalunya, i des de fa temps m’adono que emboscant-me per llocs solitaris, sense veure ningú, accedia a un estat mental diferent del quotidià”, diu Calvo. El vagareig apareix a L’infiltrat en territoris naturals, però també urbanitzats, fet que li permet apel·lar a Charles Baudelaire, que va recórrer la ciutat de París durant la segona meitat del segle XIX, i va popularitzar el terme del flâneur. “Segons Walter Benjamin, el flâneur passeja i contempla el que l’envolta amb una actitud propera a la d’un detectiu aficionat”, explica l’autor. A la societat actual, que sotmet els ciutadans a una concatenació incessant d’estímuls, l’element revolucionari de vagarejar es troba en el fet de “buscar sense saber què busques” i que “en termes econòmics, és un temps perdut, malbaratat”.

L’astúcia d’infiltrar-se

La segona estratègia que Calvo planteja al llibre és la intrusió. “En aquest cas, l’espectre de la infiltració va des de l’acció més senzilla i domèstica fins a alts nivells, com el periodisme, les finances o la política”, diu. Hi apareixen personatges com Joan Pujol, Garbo, que “gràcies a la seva astúcia i intel·ligència va aconseguir fer creure a l’exèrcit alemany que els aliats desembarcarien a Calais”, quan en realitat es va optar per altres platges de Normandia. També recorda el cas del metge Jim Yong Kim, que des del 2012 presideix el Banc Mundial. “Per a la comunitat científica, el seu nomenament implicava la infiltració d’un activista dels drets humans en una institució compromesa amb el neoliberalisme”, explica l’autor, abans de mencionar un cas que no apareix al llibre: “Francesc Macià va restablir la Generalitat de Catalunya el 1931 quan havia estat, anys enrere, militar espanyol”.

Calvo comparteix el discurs de Gilles Deleuze i Félix Guattari a Mil altiplans (1980): cal abocar-se a “la multiplicitat” i “la diferència”. També “a la raresa que es converteix en senyal d’identitat pròpia i que mai no pot aturar-se en un sol punt, ja que sempre flueix i canvia”. Per això és important “saber-se amagar”, tercera estratègia que planteja L’infiltrat. “Aquest abandonament és l’inici de les possibilitats”, continua. “En un article publicat el 1975, Pasolini ja parlava del feixisme del consum i prefigurava la monetització de les relacions socials -diu-. El consum ho iguala tot, les societats han esdevingut homogènies, fent desaparèixer les cultures singulars”. Entre els textos mencionats en aquest últim tram del llibre hi ha Supervivència de les lluernes, de Georges Didi-Huberman (2009), i La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol (2015). “Ell planteja que hem d’escoltar la nostra veu interior, i jo hi estic totalment d’acord -diu Calvo-. Només afegiria que des de la nostra individualitat actuem”.