L’estiu del 1967 cinc intel·lectuals es van reunir a Vallvidrera, on vivia Baltasar Porcel, per debatre sobre la cultura catalana. Hi van participar, a part de l’escriptor mallorquí, aleshores de 30 anys, Josep Ferrater Mora, Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Joan Fuster. Sobre la taula, qüestions com ara “l’intel·lectual i la cultura”, “llengua i cultura”, “la projecció de la cultura sobre la pròpia societat” o bé “un programa de cara al futur”. Gràcies a un magnetòfon es van gravar les converses, que havien de ser el material sobre el qual Porcel elaboraria un llibre que finalment mai va veure la llum.

Ara l’editorial L’Avenç recupera la transcripció original d’aquell enfrontament dialèctic a cinc bandes que es va prolongar -en principi, perquè no se’n té total certesa- durant dos dies. El mecanoscrit el conservava el crític literari Joaquim Molas i actualment es troba, juntament amb la resta del llegat, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, d’on l’han desempolsat.

Debat sobre [la] cultura catalana està prologat i editat pel professor Jordi Sardà Subirachs, que analitza el moment històric en què es va produir la conversa entre aquests intel·lectuals d’horitzons ben diversos però lligats per llaços d’amistat, tot i que alguns es van trencar amb el temps. Els anys 60 estan marcats per diversos esdeveniments clau, com ara les revoltes estudiantils i la seva repressió, la publicació de la biografia de Mao Zedong escrita per George Paloczi-Horvath, i que va oferir una primera mirada a l’altra banda del Teló d’Acer, el recital de Raimon a la Universidad Complutense de Madrid el Maig del 68 i, evidentment, les revoltes estudiantils a França que van viure de manera més o menys intensa els cinc intel·lectuals. “El 1967 va ser ben bé un moment d’impàs en la vida de tots cinc, perquè poc després Castellet i Porcel es radicalitzaran, Molas esdevindrà professor a la universitat i passarà a tenir un altre estatus, Ferrater Mora tornarà als Estats Units, on era professor universitari, i Fuster -al debat ja se li veu el caràcter- acabarà barallat amb gairebé tots”, analitza Jordi Cerdà.

Precisament, una de les gràcies de la transcripció és que copsa la vivesa del moment, ja que s’ha preservat fidelment la conversa, tal com es va produir, amb comentaris del tipus “Això és pot dir?” quan Fuster no té clar que es pugui parlar obertament de marxisme, acostumat a la censura imperant, o bé quan s’adreça a Josep M. Castellet dient-li Pepitu. També Porcel deixa anar un “la punyeta del carajo ” i en els comentaris en segon terme es veuen les fílies i les fòbies de cadascun.

Un dels temes més presents és la dificultat que afronta una literatura escrita en una llengua que no té un estat al darrere que li doni suport. “Un país que no tingui resolt encara el problema de la seva personalitat nacional exigeix de l’intel·lectual un gran sacrifici, que és el ser nacionalista i, per tant -jo crec que només de moment-, internacionalista”, opina Ferrater Mora. “El problema del nacionalisme català és un problema que no té més remei que tenir un punt d’intervencionisme dins l’estat espanyol. O agafen l’escopeta i es llancen a la muntanya i fan una guerra separatista. I en això, de moment, no hi ha afició al país...”, afegeix Fuster. El tema de l’internacionalisme que els preocupa de valent també hi és present, amb afirmacions com ara: “Quan els intel·lectuals, en comptes de dedicar-se a escriure sobre la història o els problemes de Catalunya, es dediquen a escriure assaig sobre el fenomen artístic en general, no traeixen en cap cas Catalunya. Moltes vegades ni escrivint en altres llengües que la castellana”, argumenta Castellet. Molas, per la seva banda, regala perles com aquesta: “Ara, el problema dels novel·listes catalans és que tenen una qualitat mínima, en general. És evident: n’hi ha de molt bons, però en general no, no”.

“Fuster és, de tots, el que té més capacitat dialèctica i també gràcia a l’hora d’exposar els raonaments, i això es pot veure gràcies a la transcripció, que copsa l’oralitat dels discursos. Ferrater Mora és el més pragmàtic i analític, mentre que Castellet veus que té un embolic conceptual i, com Molas, un tanc al cap”, diu Cerdà. Sigui com vulgui, en el llibre es fa palesa l’absoluta actualitat de molts dels dilemes que es plantegen a nivell polític i social aquests intel·lectuals que debatien fa més de cinquanta anys. “La veritat és que estem igual”, constata Cerdà.

Més lligat a aquella època que vivia com una llosa el franquisme trobem afirmacions del tipus: “Sobre nosaltres pesen aquests vint-i-cinc anys de cultura castellana, que ni hem intentat de superar-ho”, diu Fuster. També es plantegen el problema de la modernització necessària d’una cultura que abandonava el “resistencialisme” per entrar en una nova era, sacsejada pels nous aires de la cultura pop (Terenci Moix era el més terrible dels enfants terribles del moment), i en aquest sentit Cerdà considera que qui té més raó és Ferrater Mora: “És ell qui s’adona que provar de definir la cultura catalana és absurd, perquè com més ampla sigui, millor; per què cal posar límits i definicions?”

A part de l’atzucac polític que és del tot actual, un altre paral·lelisme que es pot establir és la “impotència de l’intel·lectual” tant ahir com avui: “És molt trist el paper que han fet els intel·lectuals durant el Procés, i la conclusió és que, en política, val més que no s’hi fiquin”, diu Cerdà. Pel que fa al pensament de cadascú, així com la seva evolució ideològica, Cerdà assenyala que Fuster va ser el més coherent, un home d’esquerres però liberal que sempre va mantenir l’esperit crític, seguint l’estela d’un Vicens Vives o un Josep Pla, mentre que a Castellet i Molas els posa al mateix sac esquerranós pel fet que tots dos publicaven a la revista del PSUC Nous Horitzons. Baltasar Porcel mereix un estudi a part perquè, tot i ser el més “antisistema” -autor de la biografia de l’anarquista Joan Ferrer, La revolta permanent -, va virar posteriorment cap a l’òrbita pujolista.

EN CLAU FEMENINA

Si bé el debat del 1967 es va produir en una època en què suposadament es va viure una “revolta feminista”, a la pràctica es constata que les veus de dones hi estaven gairebé absents. “De fet, en el debat de Vallvidrera, l’única que esmenten és la senyoreta mecanògrafa”, recorda desconcertat Cerdà. Per aquest motiu, Núria Iceta, codirectora de la revista i l’editorial L’Avenç, ha volgut publicar el debat, que coincideix feliçment amb el número 100 i ha impulsat la celebració d’un nou debat en clau femenina, un projecte coorganitzat amb l’ARA. “Creiem que s’ha de renovar aquest debat avui, i ens hem d’atrevir a preguntar-nos què ens falta fer i plantejar-nos qüestions com quin paper han de jugar les administracions o el món digital”, defensa Iceta.

Un grup de cinc intel·lectuals dones -l’editora Maria Bohigas, l’escriptora Najat El Hachmi, la filòloga Mercè Picornell, l’escriptora Simona Škrabec i la coreògrafa Àngels Margari- reprendran així els temes centrals per fer balanç de la situació actual en una primera trobada a porta tancada que se celebrarà el dissabte 30 de novembre a MUHBA Vil·la Joana, Casa Verdaguer de la Literatura, un esdeveniment que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. La conversa serà enregistrada per un equip de l’ARA dirigit pel periodista Emili Manzano. En un segon moment, el dilluns 9 de desembre, a les 18.30h, tindrà lloc el debat públic al CCCB amb voluntat de compartir una diagnosi de la situació actual i apuntar pistes de futur. En aquesta ocasió, el diàleg serà moderat per Esther Vera, directora de l’ARA, i es projectaran uns extractes de la conversa celebrada prèviament a Vil·la Joana.

“Vam fer la tria de veus procurant que tots els sectors estiguessin representats”, comenta Iceta, que ha organitzat l’acte en coordinació amb Toni Güell, de l’ARA. “Picornell aporta la dimensió Balear; Margarit, directora del Mercat de les Flors, la de la gestió cultural; Škrabec és una escriptora i crítica literària eslovena que escriu en català, i després hi ha Najat El Hachmi, una escriptora catalana d’origen marroquí. El 1967 no s’haurien pogut imaginar que pogués existir un cas com aquest... En conjunt és un trencaclosques ben interessant”.