En algunes societats el llenguatge és una manera de contenir l’experiència, de reduir-la dins d’uns límits on pugui estar-se. No és ni ornament ni exaltació: és ferm i auster en el seu propòsit. És, doncs, una forma modesta i serena de coneixement o fins i tot d’evasió. L’obra escrita sota aquesta llum, o sota aquesta ombra, ha de deixar-se guiar per la claredat, la descripció precisa, la vivacitat del sentiment i ha de renyir amb tota forma d’exhibició, especialment la del sentimentalisme fàcil. Implica una acceptació del que es coneix. La revelació prové del que es deixa a fora. Una paraula de no res, un respir, poden tenir un poder ferotge, de pedra.

Aquesta manera d’atenuar el to de l’expressió es produeix amb més força en llocs fràgils o en llengües sota pressió. Als relats de Dublinesos, per exemple, el to “d’escrupolosa maldat”, per dir-ho com Joyce, fa que els personatges vaguin per un lloc on l’esperit està sol ben bé com si fos una ciutat real. Així mateix, l’estil serè i precís d’Elizabeth Bishop en els seus poemes de Nova Escòcia fa que emergeixi un vast dolor no dit, com si s’obrís pas per les escletxes entre paraules.

Tots dos artistes, a través d’un llarg exili, procuraven ser exactes amb els sentiments tant com amb els llocs. Quan es permetien d’elevar el to de l’obra és que s’ho havien guanyat contenint-lo enormement en les pàgines anteriors. Bishop, en aquest estil contingut, va escriure la vida i els anhels d’una noia en poemes com “ In the waiting room ” (“A la sala d’espera ”), “ First death in Nova Scotia ” (“Primera mort a Nova Escòcia ”) i “ The moose ” (“L’ant ”), i Joyce hi va escriure la consciència incerta dels joves als primers relats de Dublinesos.

Mercè Rodoreda, a La plaça del Diamant, novel·la escrita en català i publicada el 1962, tracta de la innocència i de la inexperiència, ja que la Natàlia, que treballa en una botiga, es pren el món com si pogués trencar-se-li al damunt o desaparèixer a qualsevol instant -cosa que fa quan esclata la Guerra Civil Espanyola-. La consciència de la Natàlia, extremament vulnerable, conserva una habilitat insòlita per capturar els detalls i representar el món visible. El to oscil·la entre el de la paraula ordinària i el d’un estrany encanteri.

Rodoreda havia nascut a Barcelona el 1908. Als vint anys es va casar amb el germà petit de la seva mare, amb dispensa canònica. Van tenir un fill. En els primers anys trenta va publicar diverses novel·les i contes, tots en català. El 1935 va començar a treballar per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. La victòria de Franco la va forçar a exiliar-se, primer prop de París i, arran de l’ocupació nazi, en altres ciutats de França. Havia travessat la frontera ja separada del seu marit. Després de moltes dificultats i penúries es va establir a Ginebra i no va tornar a Catalunya fins al 1979, per morir-hi quatre anys més tard.

En la seva millor prosa deixa parlar els detalls. La ment a través de la qual mostra el món és gairebé ingènua, com si n’estigués deslligada, del món. Tot ve insinuat pel to, pel ritme, amb una xarxa complexa d’implicacions. El món apareix indefens, com si no pogués suportar el pes de l’anàlisi. És el lector qui ha de fer l’esforç de comprendre l’abast del sofriment, la qualitat del dolor. Com menys diu, més profundament evoca.

Si La plaça del Diamant és una novel·la d’una gràcia tendra i subtil, d’una innocència profunda, La mort i la primavera, publicada tres anys després de la mort de Rodoreda, és fosca. Rodoreda escrivia des d’un exili més intens i solitari que el de Joyce o Bishop. No només havia perdut Catalunya, sinó que escrivia en una llengua prohibida per Franco i consignada al domini privat. Els seus llibres més bons són escrits quan menys possibilitats tenien de trobar lectors. Són escrits en una llengua agudament conscient del silenci, del perill, de la fragilitat.

La mort i la primavera és com una pintura sinistra de Miró feta amb uns quants elements essencials: arbre, riu, foc, muntanya, vent, estiu, hivern, sang. Narrada des de la consciència d’un noi que aviat serà un home, funciona amb una barreja de simplicitat i densitat de textures. Certes frases es poden llegir com els versos d’un poema; altres són plenes de detalls menuts, quiets, convincents.

Si el llibre evoca imatges de malson, aquest somni fosc arrela en el món real, el món d’un poble català amb els seus costums, les seves jerarquies i la seva memòria. Però a Rodoreda li interessa més trastornar-lo que no descriure’l o fer-lo familiar. “El poble -escriu- havia nascut d’un gran malestar de la terra”. Ella s’ocupa de dramatitzar-ho amb tons que n’acusen l’estranyesa i amb detalls d’una precisió extrema, creant així la il·lusió que aquest lloc completament real és també un bocí de l’univers dels somnis en què no hi ha despertar.

Escrivint una oració declarativa darrere l’altra, fixant fets, explicant no res, fent que el ritme sigui cada vegada més urgent i el to més inquietant, Rodoreda crea una atmosfera vívida i espantosa. I pren riscos enormes enllaçant imatges de mort i violència i dolor una rere l’altra en una prosa molt propera al reportatge, però que assoleix una bellesa insòlita, gairebé apocalíptica: “I a la negra nit damunt de la pedra del rellotge feia el temps a la claror de la lluna. I la lluna em mirava. El temps costava de passar i dret allí alguna cosa fugia de dintre meu i de l’hora i del temps...”

L’estil és urgent, seriós, sense joc; oscil·la entre la llengua del fet i la remor de la pregària fins que s’eleva més damunt del pla de la vida ordinària, com en les novel·les de László Krasznahorkai, per evocar el pànic i el terror implacable.

El geni de Rodoreda és que empara el lector de creure que el seu món pugui ser emblemàtic o simbòlic i fa que la narració sembli viscuda, real, part de la Història i no de la fantasia. Aquest és un paisatge de l’ànima, però també està ple de sentiments foscos i d’intuïcions vívides, sinistres i persistents.

El fet que La mort i la primavera no es publiqués en vida de l’autora afegeix misteri al llibre. Va ser escrita en un exili no només físic, des d’un lloc d’alienació espiritual. La distància que va recórrer Rodoreda entre els tons curosament controlats de La plaça del Diamant i l’horror intransigent, les complexitats enlluernadores i l’energia de La mort i la primavera és un dels grans viatges fets en la literatura del segle XX.

Pròleg de Colm Tóibín a la novel·la La mort i la primavera (Penguin), de Mercè Rodoreda.

Publicat a The Times Literary Supplement. Abril 2018.

Traduït per Pau Gener