El combat d'escriure en català: 'rigidesa' contra 'naturalitat'

Barcelona"Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d'una minoria d'iniciats", escrivia el 20 de març del 1959 l'editor i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) al lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997). "Si és això darrer, cregueu-me, no val la pena –afegia Sales–. Deixem [el català] d'una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells. És tristíssim que l'esperit de pedanteria s'hagi apoderat tantes vegades de la nostra literatura".

Coromines responia a Sales poc després des de Chicago, on impartia classes a la universitat, esmenant algunes de les opcions que l'autor i editor havia escollit per dotar de més versemblança Incerta glòria (la primera versió s'havia publicat a finals del 1956). "En general us diré que el to deliberadament impurista d'Incerta glòria esqueia en certa manera a aquest llibre on, entre altres coses, es tractava de pintar un ambient de forta barrija-barreja lingüística –escrivia–. Però en una altra novel·la us hi hauríeu de mirar un poc més". Coromines posava en dubte que l'escriptor català hagués de fer servir "tot el que és viu i té un curs més o menys ampli en el parlar barceloní", i que a vegades semblés que li era "olímpicament diferent" servir-se de castellanismes. Citava, entre moltes altres expressions que ell no escriuria mai perquè li sonaven "forasteres", brindar una ocasió, armar discussió, no està mal o suorós.

Contra "la dictadura dels filòlegs"

A la seva carta, Sales es queixava de "l'actual dictadura dels filòlegs" i admetia que "les generacions de catalans de menys de 35 anys" ja no se sentien identificats amb el català escrit. Coromines s'hi mostrava d'acord "fins a cert punt": la llengua literària, si bé és "sobretot l'escriptor el qui la fa, pertot arreu els filòlegs, o almenys certs filòlegs amb capacitat crítica i literària, hi han col·laborat molt principalment i essencialment". "Castellanisme o no, l'escriptor ha d'usar indiferentment i amb una equitat perfecta tot allò que sigui moneda corrent i llenguatge eficient?", es demanava també el lingüista.

Coromines i Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades, des del 1946 –en què amb prou feines es podia publicar cap llibre en català a causa del règim franquista– fins al 1983, any de la mort de l'autor d'Incerta glòria. Club Editor torna a posar a l'abast dels lectors el volum que les recull, Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, amb un pròleg nou que signen l'editora Maria Bohigas (neta de Sales) i, per part de la Fundació Coromines, Josep Ferrer i Joan Pujadas.

"Inclou 125 cartes, i tant pel volum com pel contingut podem afirmar que és un dels epistolaris més importants del segle XX de la literatura catalana", afirma Pujadas. "La gent de la República es marcava grans objectius: els seus estàndards eren d'alta qualitat cultural", continua Josep Ferrer, abans de recordar dos dels grans projectes de Coromines, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991) i l'Onomasticon Cataloniae (1989-1997). En aquest últim, per recollir els noms de llocs dels Països Catalans "l'autor va haver de fer centenars d'excursions i entrevistes durant dècades". Nascut el 1912, set anys després que el lingüista, Joan Sales no es quedava curt: "Abans de la guerra s'havia preocupat de dominar la seva llengua, coneixia bé l'obra de Pompeu Fabra i va treballar de professor de català als Ensenyaments Tècnics de la Generalitat –recorda Maria Bohigas–. La guerra en va fer un soldat, i després un exiliat. A Mèxic va aprendre l'ofici de linotipista i de corrector". Poc després de tornar a Catalunya va treballar a l'editorial Ariel, abans de fundar el 1955, juntament amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, El Club dels Novel·listes, primer vinculada a Aymà, després com a col·lecció de Club Editor.

Immobilisme 'versus' eficàcia

"Corominas i Sales tenien posicions sensiblement diferents en diverses qüestions, però compartien l'essencial, un vincle molt fort amb el país i la impossibilitat de desertar –continua Bohigas–. També la constatació que no val la pena aixecar aquest país si no és amb ambició". Tots dos van treballar plegats en diverses ocasions: la parella formada per Sales i Núria Folch van dedicar-se a recollir topònims durant tres estius per al projecte de l'Onomasticon; més endavant, l'editor va impulsar el llibre de Coromines Lleures i converses d'un filòleg (1971) i també va corregir els primers volums del Diccionari etimològic. "La col·laboració entre tots dos va ser constant, i la discrepància sistemàtica", afegeix Carles Duarte, que també va tenir una relació professional i d'amistat amb Coromines a partir del 1979, i va ser un dels artífexs del Diccionari etimològic. "A l'època en què s'escrivien hi havia tensions notables sobre quin model de llengua s'havia de fer servir –continua Duarte–. Si haguéssim de fer una gradació en la rigidesa, en un extrem hi trobaríem la posició de l'Institut d'Estudis Catalans, exemplificada en Ramon Aramon, i a l'altre Joan Sales. A mig camí de l'un i de l'altre hi trobaríem Joan Coromines".

El nom del filòleg Ramon Aramon i Serra (Barcelona, 1907–2000) és un dels més criticats a la correspondència entre Coromines i Sales, sobretot pel segon. "L'Aramon i en Coromines van ser deixebles de Fabra alhora –recorda Duarte–. Després de la guerra, Coromines va marxar del país i Aramon es va quedar. El criteri normatiu d'Aramon era molt rígid, però cal entendre'l en una situació tan adversa com la que vivia la llengua. En circumstàncies tan dures, només aquest immobilisme dona la certesa que les coses no es tombaran del tot". Sales defensava un model més a prop dels parlants. "La seva és una obsessió lúcida per construir una llengua eficaç, que soni natural", diu Bohigas. En aquest punt, Josep Ferrer recorda la importància de l'adaptació als registres de la llengua que fan servir els autors: "L'argot té data de caducitat, i només cal fer una ullada als diàlegs d'algunes novel·les negres de l'època. Cal tenir en compte també que la ultracorrecció també caduca".

Quan discutien sobre quin model de llengua novel·lística d'abans de la guerra salvarien, Joan Sales mencionava la proposta de Víctor Català a Solitud. Amb aquell "poema en prosa" aconseguia fugir de les constriccions del realisme valent-se d'un català arrelat a la parla de l'Escala, que l'autora coneixia de primera mà. Més d'un segle després, Irene Solà va optar per una estratègia similar a Canto jo i la muntanya balla (2020) i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023). Solà esquiva les limitacions de la llengua contemporània per poder ser més creativa. "Estem en un moment de crispació per la puresa lingüística –admet Maria Bohigas–. Ara la postura més rígida d'Aramon no la trobem en un lloc com l'Institut d'Estudis Catalans, sinó a les xarxes socials". Si una figura com la d'Aramon era "un obstacle i alhora un puntal de la llengua" –en paraules de l'editora–, la "intransigència" d'alguns lectors actuals "obstrueix la reflexió seriosa sobre com escriure en català ara".

CINC FRAGMENTS LLAMINERS DE LA CORRESPONDÈNCIA

"A vós i a mi el que ens preocupa veritablement és la dificultat que presenta l'ortografia catalana per a l'aprenentatge, no pas de nosaltres, que venceríem fàcilment dificultats molt més grans (...) sinó per a l'aprenentatge de gent de molta menys capacitat lingüística, com la que us ha de llegir".

"Hem de seguir la batalla, per molt que ara ens trobem com aquell que combat no ja amb una espingarda contra un màuser, com deia l'Unamuno, sinó amb una fona contra un tanc. Hi va el nostre honor. Us diré en confiança que em trobava molt més a gust entre el 36 i el 39 en una batalla material que no ara en aquesta de moral i literària, que no té cap compensació".

"Els pedants estil Aramon que ens fan la vida impossible als que voldríem escriure en català amb la mateixa naturalitat que un castellà escriu en castellà o un francès en francès, són els aliats millors que podia somiar el nostre pitjor enemic. I això tant del punt de vista del qui ha d'escriure com del qui ha de llegir".

"Cal poder escriure ràpidament? Bé. D'esma? No hi estic conforme. Tota una altra cosa és ruïnosa? És clar que ho és: ser català és ruïnós. Us diré més: ser avui un home conscient i com cal és ruïnós".

“És urgentíssim que combateu, amb la vostra autoritat –que sortosament tothom reconeix–, aquesta tendència a convertir el català en una llengua de maniàtics, tendència que si triomfés comportaria el fracàs de tota l’obra de la Renaixença i singularment la de Pompeu Fabra, ja que faria del català una llengua inviable, totalment inservible”.