Barcelona"Quina gràcia i quina frescor, quina naturalitat, la dels seus contes!", escrivia el 1958, a Mercè Rodoreda, una gairebé nonagenària Víctor Català, pseudònim amb el qual va signar tots els llibres Caterina Albert (l'Escala, 1869-1966). L'autora de Solitud havia quedat impressionada per Vint-i-dos contes, que Rodoreda havia publicat després d'un parèntesi editorial de dues dècades. "Massa sovint alguns que diuen escriure en català usen un lèxic i una construcció tan de fantasia que, quan em topo amb un llenguatge de caient tan natural i castís com l'usat per vostè, sembla que faci festa major –insisteix–. Quina gràcia i quina frescor, la dels seus contes!", deia.
Aquesta és l'única missiva de Català a Rodoreda que trobem a Cartes a les amigues. 1905-1965 (Pagès, 2025), que reuneix sis dècades de correspondència d'una autora "de la vida privada de la qual sabem relativament poc", recorda la crítica literària i escriptora M. Àngels Cabré, editora del volum i autora del pròleg que l'encapçala. Cabré defineix Català amb aquestes paraules: "Soltera, propietària rural, primera dona que va entrar a l'Acadèmia de les Bones Lletres, autora genial que passava per una dona burgesa dedicada als seus quefers, que, de tant en tant, escrivia com qui fa mitja, sense escarafalls, però escrivia textos genials".
Desmuntar la fama de solitària de Català
Una de les "falses imatges" que Cartes a les amigues contribueix a "desmuntar" és "la fama de solitària" de l'escriptora: ho permet constatar la relació per carta de Català amb les més de quaranta corresponsals del volum. El segon objectiu del llibre, continua Cabré, és el següent: "Tenint en compte que es tracta d'un epistolari exclusivament femení, vol mostrar com les dones han tingut la capacitat de teixir xarxes de suport, també en el cas de l'escriptora de l'Escala, la gran dama de les lletres catalanes".
Encara que defugís "una mica la vida social, no és menys cert que ni eludia les obligacions pròpies de la seva condició d'escriptora ni les estones compartides amb les amistats, de les quals gaudia d'allò més". A la carta que inaugura el volum –enviada el 29 d'agost del 1905, el mateix any que va culminar Solitud, un dels cims de la novel·la catalana del segle XX– a l'escriptora i periodista Carme Karr (Barcelona, 1865-1943), Català admet que està travessant una temporada en què li és impossible "agafar la ploma" i en detalla els motius: "A l'estiu, la petita colònia forastera que s'aplega en aquesta vileta va molt junta i, com es composa en bona part d'amics, el complir amb ells se n'endú bastant temps; a més a més, tenim altres amics que passen la temporada a casa mateix i a aquests devem les hores de llibertat que els altres ens deixen; i de tal manera i amb tant de gust les hi consagrem, que d'ençà que soc aquí no m'ha quedat gairebé més temps per a contestar volant una que altra lletra".
Nascuda el 1869 en una família benestant de terratinents de l'Escala, Caterina Albert va començar a conrear les seves inquietuds artístiques a les golfes de la casa pairal, situada al número 37 del carrer Enric Serra. "Ella mateixa es considerava una «dona casolana per habitud i per temperament», com va dir al començament del seu discurs Civisme i civilitat, pronunciat amb motiu dels Jocs Florals del 1917 que li va tocar presidir", explica Cabré. Una de les troballes recents en relació amb els primers anys de vida de l'escriptora van ser els disset textos que configuren Fòssils, un centenar de pàgines que encapçalen la nova edició de Mosaic (Club Editor, 2021), a càrrec d'Agnès Prats i Blanca Llum Vidal: Català hi evoca la infantesa i alguns records familiars, a vegades nostàlgics i idíl·lics, en altres casos amb un punt trasbalsador.
"Colar un gol" a la censura
Publicat per primera vegada el 1946 per part de la Llibreria Dalmau, Mosaic va ser "el primer llibre aparegut en català després del gran tall de la guerra", precisa l'editora Maria Bohigas. El volum va "colar un gol a la censura franquista", presentant-se com un recull "d'impressions literàries sobre temes domèstics". Rere la descripció dels animals que Víctor Català s'estimava, de la casa on vivia i d'alguns familiars hi ha capítols com Les pintures rupestres, on l'autora explica les conseqüències del dibuix que va guixar de petita a la paret del menjador de casa: el pare, que era "instintiu" i "quan es desfermava no tenia aturador" li pega "de debò", i també reben les minyones i l'àvia.
Quan va donar a conèixer Mosaic, Víctor Català tenia 77 anys i encara no havia tancat la seva obra literària: quedaven per publicar els reculls de relats Vida mòlta (Selecta, 1950) i Jubileu (Selecta, 1951). La difícil represa editorial dels 40 queda reflectida a Cartes a les amigues a través de missatges a amistats íntimes com Roser Matheu, Teresa Bartomeu Tissy i Rosa Guillot, però també a escriptores com María Luz Morales (la Corunya, 1890 - Barcelona, 1980) i Concha Espina (Santander, 1869 - Madrid, 1955) i a actrius com Lola Membrives (Buenos Aires, 1888-1969). Poc abans de publicar Mosaic, Català havia debutat en castellà amb un llibre de relats, Retablo (Ediciones Mediterráneas, 1944), i Concha Espina hi va dedicar un article elogiós, al qual l'escriptora va respondre amb aquestes paraules d'agraïment: "Ha sigut vostè amb mi d'una generositat sense límits, de manera que, llegint una vegada i una altra les magnífiques coses que em diu en públic, crec que somio i vostè, com a novel·lista, caminant per una realitat corrent i planera, ha creat un bell ens de ficció pel gust d'aplicar-li les delicadeses de la seva ploma màgica".
Català, "pionera revolucionària"
Entre la Víctor Català que escriu a Carme Karr el 1905 i la que es comunica amb Concha Espina el 1945 hi ha continguda gran part de la trajectòria literària de l'autora empordanesa. L'ha estudiat a fons, durant les últimes dues dècades, Irene Muñoz Pairet, que n'ha editat els dos volums de l'Epistolari, publicats el 2005 i el 2009 en una coedició entre l'Ajuntament de l'Escala i Curbet –on hi ha interessants cartes entre l'autora i Lluís Via, director de la revista Joventut, i amb l'editor i escriptor Francesc Matheu– i n'ha reunit els escrits esparsos i conferències a Guaitant enrere (Diputació de Girona, 2022).
També Margarida Casacuberta, autora de l'assaigVíctor Català, l’escriptora emmascarada (L'Avenç, 2019), on la defineix com una "pionera revolucionària" de la literatura catalana. "Van intentar tallar-la per tots costats, però va continuar escrivint i es va mantenir fidel a si mateixa amb aquesta màscara que no es treia", assegura Casacuberta, que al llibre reconstrueix, entre altres moments delicats, l'estira-i-arronsa entre Català i el poeta Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) al llarg dels anys. Tot comença quan "Maragall fa una crítica dels Drames rurals (1902) al Diari de Barcelona i li retreu que ofereixi una visió tremendista i esbiaixada de la realitat, perquè ell parteix de la base que hi ha una harmonia còsmica, però en realitat es contraposen les dues visions del poeta: el poeta àliga, que veu la totalitat, i el poeta mar, que sacseja les ànimes".
Víctor Català “tenia molt clara la seva perspectiva estètica de voler mostrar el cantó fosc", continua Casacuberta. I afegeix: "Aspira a construir el macrocosmos i mostrar les bestioletes del senyor situades enmig d’una immensitat que es caracteritza per la violència, les relacions de poder i el mal”. A Cartes a les amigues el lector hi trobarà una veu molt més amable que la de les seves narracions i novel·les. El 1920, elogia la tasca de la pedagoga Maria Montessori (Chiaravalle, 1870 - Noordwijk, 1952); set anys més tard, confessa la seva admiració per les "extraordinàries facultats" d'una jove Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974), que acabava de publicar la segona novel·la, Amor silenciosa (1927); també el 1927 lloa Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976), assegurant que, "en nostre parnàs [...] hi representa la gràcia, aquell do alat que totalitza la inspiració i fa doblement poètic l'encís dels versos".
Una de les cartes més extenses i sorprenents del volum és la que envia a l'amiga i admiradora Antònia Bartomeu, on li recomana llegir un autor noruec coetani que l'ha impressionat, Knut Hamsun (Lom, 1859 - Grimstad, 1952): "Salvant totes les proporcions i particularitats, en Knut Hamsun és dels meus o jo soc d'ell: la visió dels homes i les coses les canta de manera semblant [...] i sento més concordances amb aquest home d'altres latituds que amb tots els francesos haguts i per haver, dins de les seves facècies i remiraments conceptuosos: l'un mira sense preocupar-se que el mirin, els altres es preocupen que els mirin sense preocupar-se gaire de què miren".
'Solitud' motiva un assaig enlluernador d'Elvira Prado-Fabregat
La predilecció de Víctor Català per la foscor va ser l'impuls primigeni del projecte artístic transversal Més lloc per a la fosca, d'Elvira Prado-Fabregat (Barcelona, 1978), que ha donat lloc a una proposta escènica, una exposició, un disc i, finalment, un assaig poderós, singular i carregat d'idees: Natura fosca (Barcino, 2025). L'artista, activista cultural i col·laboradora de l'ARA hi condensa anys de recerca acadèmica per estudiar "la Natura com a personatge a Solitud i a Cims borrascosos", escrites per Víctor Català i Emily Brontë, respectivament.
Aquest exercici d'ecocrítica té com a fil conductor la muntanya que presideix la vila de Murons, però cada part de l'assaig es relaciona "amb un dels dos personatges de Solitud que acompanyen la Mila en el seu viatge iniciàtic: el pastor i l'Ànima". El pastor representa "el lligam entre la història natural i la cultural", i serveix a Prado-Fabregat per relacionar la novel·la amb un conte com La Caputxeta Vermella i amb les perspectives de J.R.R. Tolkien i Ursula K. Le Guin, "dos fantasistes que, a més de gaudir del reconeixement de la crítica, formen part de la cultura pop".
La segona part de l'assaig s'endinsa en la figura de l'Ànima, "que simbolitza el mal, tant en relació amb la natura no humana com amb la humana". L'autora recorda que ha estat durant els anys de feina en aquest projecte que s'ha anat consolidant "una nova branca de l'ecocrítica que s'ocupa exclusivament d'estudiar la natura fosca". L'enfocament ecogòtic, que s'explora tant en el cas de la novel·la de Víctor Català com en el cas de la d'Emily Brontë, coincideix "amb un moment en què l'imaginari col·lectiu de la natura s'ha omplert de ressons apocalíptics", en bona parta causa de la crisi ecològica. "Si la natura és un dels pilars fonamentals de la primera novel·la de Català, la imaginació n'és un altre –escriu Prado-Fabregat–. La natura té una potència imaginativa incontestable; explora totes les menes de viaranys possibles. Tendeix no només a l'evolució (a la complexitat i a l'adaptabilitat incrementals), sinó a la màxima creativitat, a la diversificació. (En canvi, la tecnologia, a conseqüència de la seva conducta maquinal, imposa dinàmiques homogeneïtzadores i, paradoxalment, sovint també introdueix distorsió)".