CRÍTICA
VÍCTOR OBIOLS

L’obra com a instrument òptic en forma de ‘selfie’

'Obtenir l'auster albó' de Sebastià Bonet i Jordi Vintró. Labreu. 202 pàg. / 17 €

L’obra com a instrument òptic  en forma de ‘selfie’ / GETTY Zoom

Heus aquí un poeta furtiu. Sebastià Bonet és, a ulls del ciutadà de la República de les Lletres, com una mena d’iceberg, del qual veiem amb prou feines la petita punta visible. Ara apareix aquest recull, de títol esplèndid, a quatre mans amb el gran Jordi Vintró (poeta també força subreptici); fa pocs anys, els haikus de Voluntàries (2013), llibre cosí germà d’aquest, i un any abans, un llibre també de títol brillant: És això, més o menys (2012), quelcom que podem dir de moltes coses, però certament no de les operacions que regeixen la matemàtica. En ciències pures les coses són faves comptades, no poden ser “més o menys”; i una de les gràcies de la creació literària és, justament, l’ambigüitat, la relativització, l’aproximació (l’home aproximatiu, com deia Tristan Tzara). En aquesta obra del 2012, d’abans de les “onzenes” (la seva forma preferida) de què parlarem tot seguit, d’alguna manera Bonet ja prefigura el que vindrà, quelcom que sembla xifrat en aquest haiku: “Exhaust, més negre / que l’antracita, busques / paraules dures. / Res a fer, si el que trobes / són comparances fàcils”. A partir d’aquí sembla que havia d’explorar i jugar, explotar la mina del llenguatge per alguna banda, amb certa inspiració en l’Obrador de la Literatura Potencial (Oulipo) de Georges Perec.

Què amaga l’iceberg

Perquè si guglegem el seu nom a la xarxa (espero que l’Acadèmia Oberta de la Secció Filològica no arrufi el nas davant d’aquest neologisme, ni d’altres) no trobem rastre de cap poeta: Sebastià Bonet és un il·lustre professor emèrit universitari, sintaxòleg (amb permís de l’Acadèmia), gramatògraf (“Palinur supletori”, en diu ell) i estudiós de l’obra de Salvador Espriu (de qui és nebot) (“Curador literari”, en diu Vintró). Recordem ara la seva magnífica edició crítica de Primera història d’Esther. Només de passada, diguem que no tothom té un diploma d’estudis avançats d’astrofísica per la Sorbona...

Sembla com si hagués volgut mantenir en un altre pla la seva activitat poètica. Àdhuc si cerquem a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, curiosament no trobarem cap menció a la seva obra poètica. Ja va donar a conèixer les onzenes a Voluntàries, aquest exercici basat en regles matemàtiques per compondre poesia, Les onzenes heterogramàtiques són poemes “quadrats”, d’onze versos. Cada vers ha de contenir obligatòriament onze lletres concretes. L’Ars Combinatoria lul·liana (i oulipiana) al servei de l’espurna poètica. No està malament com a programa: tots els versos de cada onzena inclouen les cinc vocals, les cinc consonants més usades, que en català són L, N, R, S i T, i el complement d’una altra restant. La repetició d’una mateixa consonant crea l’efecte al·literatiu, i les possibilitats desborden el camp de la semàntica. I aquí entra en escena el glossador, o torsimany: Jordi Vintró. A Obtenir l’auster albó, l’esforç i l’enginy hermenèutics desplegats per Vintró són colossals. Impressionant la seva capacitat per acaçar claus interpretatives, lluminoses o divertides, allí on ens sentim més acubats. Per trobar una semblança xarona, per bé que som en l’àmbit de l’alta poesia, diríem que són com els Hermanos Calatrava, uns comediants dels anys 60 on un germà era el cantant romàntic i seriós i l’altre, l’histrió que comentava la lletra de la cançó i l’estripava. Era l’hermeneuta groller i lúcid, una figura gairebé becketiana: una parella genial.

La diferència és que el tàndem Bonet-Vintró és invencible, per capacitat lingüística, erudició i vis creativa i irònica. Vintró apunta que l’onzena és un camp fèrtil perquè s’esplaiï l’inconscient, el que ell anomena “la indesitjada surgència de l’enemic”, i segurament és així. No sé si embolicar fa fort, però certament fa més savi.