Crítica
PERE ANTONI PONS

Les desgràcies i els deliris d’un corb

'Corb' de Ted Hughes. Lleonard Muntaner. Trad. Núria Busquet Molist. 144 pàg. / 17 €

Les desgràcies 
 I els deliris d’un corb / GETTY Zoom

Quan es parla del poeta Ted Hughes (1930-1998) sempre s’acaba parlant de Sylvia Plath, la poeta nord-americana amb qui va tenir dos fills, que Hughes va deixar per una altra dona i que, deprimida, el 1963 es va suïcidar amb gas a la cuina de casa seva mentre els fills dormien a l’habitació. No es parla tant, en canvi, d’Assia Wevill. Era la dona amb qui Hughes va ser infidel a Plath i per qui va abandonar-la. El 1969, Wevill també es va suïcidar (i també amb gas, i va matar amb ella la filla que tenia en comú amb el poeta).

Va ser entremig d’aquestes dues tragèdies que Hughes va escriure (entre 1966 i 1969) la que ell mateix considerava la seva obra mestra, Corb. De la vida i les cançons del Corb, un llibre al·lucinat, meditatiu, genesíac i fúnebre. “Negre era l’ull inexistent / negra la llengua de dins / negre era el cor / negre el fetge, negres els pulmons...”: així comença el llibre, amb aquesta admonició, o aquest vaticini de tenebres.

Corb és un llibre que no es pot llegir sense tenir en compte les circumstàncies en què va ser escrit. El projecte inicial de Hughes era encara més ambiciós del que deixa veure la versió publicada, i això que supera el centenar de pàgines, consta de més de seixanta poemes i funciona com un ric i poderós entramat entre narratiu i poètic. Havia de ser, però, encara més extens i complet. Des del punt de vista narratiu -centrat en el periple del personatge del Corb a través d’un univers natural i cultural que li és hostil-, és cert que l’obra sembla inacabada. La falta de rodonesa i cohesió, però, és coherent amb la paleta de desconcerts, sofriments, violències, neguits i angoixes del llibre.

Un inevitable alè shakespearià

Si Hughes no va realitzar l’obra tal com l’havia concebuda, va ser perquè les morts de la dona i la filla van estroncar-li la creativitat. Res d’això no vol dir, però, que se’n pugui fer una lectura literalment biogràfica. És una poesia massa hermètica per interpretar-la d’una manera directa o lineal. Faula simbolista, narració al·legòrica, rondalla tel·lúrica i cant poètic que ha quedat fet miques després de xocar contra l’absurd del món, Corb és ple d’imatges de la naturalesa, tocades per una vena onírica i impulsades per una força irracional. Tot això és complementat per un centrifugat de referències que van des de la Bíblia fins a la poesia medieval, passant pels clàssics grecs, per figures de la cultura pop com Minnie Mouse i per un inevitable alè shakespearià. Hughes va dir que entre les seves influències hi havia poetes coetanis de l’Europa de l’Est com Zbigniew Herbert. Potser. Jo hi detecto l’empremta d’alguns simbolistes francesos, una bromosa obscuritat hereva de Gérard de Nerval i una morbositat eufòrica que potser ve de Jules Laforgue.

És intel·ligent i fecund donar sortida a un material molt íntim d’una manera aparentment impersonal, narrativa i intel·lectualitzada. Hughes, aquí, es vessa sobre la pàgina transfigurant els seus dolors, pors i desigs en una seqüència d’escenes i en una cascada d’imatges que commouen o intimiden pel que expressen, no pel que representen o expliquen. En aquest sentit, el llibre fa pensar en una mena d’escriptura automàtica que s’hagués autoimposat d’usar de manera recurrent una sèrie de símbols, paraules i motius, cosa que homogeneïtza el conjunt sense fermar-lo a un sentit unívoc o explícit.

Suggerent i feridora, Corb és considerada una de les obres centrals de la poesia anglesa de la segona meitat del segle XX. L’excel·lent edició que n’ha fet Lleonard Muntaner Editor, amb un pròleg de Francesc Parcerisas i una meritòria traducció de Núria Busquet Molist, està a l’altura d’aquest prestigi.