Crítica
Llegim Crítiques 01/07/2017

L’u meravellós de Màrius Sampere

'Dèmens' de Màrius Sampere. Labreu. 80 pàg. / 13 €

Víctor Obiols
3 min
L’u meravellós de Màrius Sampere

Ja des de la primera estrofa de Dèmens, Màrius Sampere (Barcelona, 1928) ens inicia en el seu univers pitagòric (“arreu és el punt isolat / i la seva rodona”), que és el nostre, que és el de tots.

Cal tenir el poder de la vidència poètica per expressar-ho amb aquesta precisió i bellesa, i cal haver assumit amb coratge absolut i inconscient saviesa l’experiència de l’escriptura com a mètode (camí) de coneixement per cisellar el llenguatge que va esdevenint-se com una creació miraculosa. En tot el procés que dona com a resultat aquest esclat no sabria dir quina munió de forces sumades hi intervenen (voluntat, providència, talent, màgia, destí, caràcter?). Totes elles, i més. Sampere sembla parlar al dictat d’una força superior, i a mesura que ha anat fent camí, ha anat afinant més l’oïda, agusant la ploma, i transportant al paper, com un torsimany druídic, tot allò que, nítidament, la Veu li transmet amb aplom i etèria gràcia.

Un mapa metafòric profús

Un mapa metafòric profús En el seu mapa metafòric profús sembla que hi cap tot, però no és així. La lògica que mena aquest discurs no és, certament, l’aristotèlica, però és lògica al capdavall, tot i que el mot no fa del tot justícia. De vegades s’hi infiltren modismes de l’avior (“arribats de la lluna en un cove / amb sabata i espardenya, tal com volia / la bruixa del bosc...”), i, de sobte, absent, deixa anar una sentència lapidària: “I la demència / formulà la realitat...” En altres moments ja no és que torci el coll a la retòrica sinó que directament masega la sintaxi i s’hi rabeja: “...el groc és el participi imperfecte / i s’hi conjuga com si res / ni mai ni cap cosa afegida”. I quan diu: “Dèmens i dèmens, o bé / no vol dir res, o bé / surar / en confusió, o bé embolica / que fa fort”, és el desproveït de raó (dèmens amb d i amb D ) que potser no vol dir res (no té la voluntat de dir cap cosa), o bé el mot no té significat (l’ambivalència fosa en l’ambigüitat), “sura en confusió” (perfecta imatge del periple vital de l’espècie), o bé -i aquí tenim de nou un modisme de la llengua- “embolica que fa fort”. La fortitud que dona l’embolicar, és la força de l’embalum, de la confusió, de la realitat intricada i complicada que bastim (o que ja ho és en si). Aquest és el pinyol del tema (com ho era per al poeta Wallace Stevens): la realitat i la imaginació. Allò que és (i/o no és) i allò que percebem i construïm.

En Sampere hi ha, endemés, una obsessió per esgarrapar l’inefable, per fer-lo paraula, per expressar-lo, és a dir, prémer-lo enfora. I en un poema màxim, com és Això, allò (p. 17) hi tracta el problema de l’existència, un altre dels seus temes preferits (“hi ha tantes coses per acabar que mai no és d’hora ni tard”). Se succeeixen els modismes de l’avior, amanint la descripció sorprenent i inesgotable d’aquesta “...realitat a mida”. Hi trobem “el terrat de can pistraus on el més calent és a l’aigüera...”, la dreta de l’Eixample, la panxa del bou, les bruixes es pentinen... Sampere ha tornat al principi de la Creació per forjar-se un llenguatge poètic a mida, trobador contemporani que s’ha construït la lira pròpia. Quan ha d’abordar l’Eros, ens adonem que en això es revela mortal, i es resigna a la consciència de la temporalitat que marca com un estigma aquest potent motor: “Vindria, el temps, / si la demència no posseís / les esferes humides?” Cosins en la tradició poètica? Podríem anar a parar al César Vallejo de Trilce, però és una reminiscència com una altra. Sampere colla fins a l’extenuació el seu discurs per donar suc teològic, metafísic, quàntic (totes les seves intuïcions abasten els misteris i els descobriments de què som protagonistes) i alhora juga amb el dia a dia, amb la microscòpia moral que duu incorporada a la seva mirada, i que li permet caçar al vol tota mena de fenòmens.

stats