Crítica
PERE ANTONI PONS

Al Berto, una travessia d’angoixes sobre mapes ferits

'Una existència de paper' de Al Berto. Lleonard Muntaner. Traducció d’Elm Puig Mir. 80 pàg. / 14 €

Al Berto, una travessia d’angoixes sobre mapes ferits / GETTY  / ISTOCKPHOTO Zoom

La poesia d’Al Berto, nom de ploma d’Alberto RaposoPidwell Tavares (Coïmbra, 1948 - Lisboa, 1997), és una efervescència d’angoixa elegant però estripada. Per adonar-se’n n’hi ha prou de llegir els poemes inicials d’ Una existència de paper, el primer llibre seu que es publica en català, amb un pròleg interessant i una bona traducció d’Elm Puig Mir.

Aquesta angoixa tant pot ser íntima i biogràfica (“eternes les desolades nits que manquen / mortes un cop les cases on vam pernoctar”) com col·lectiva i global (“quant de temps per alçar el cap? / qui ens exterminarà? a la fi d’aquest segle / s’hi aixecaran homes a l’altre costat del matí?”), però en qualsevol cas és sempre profunda i insidiosa, incurable i irredimible. És una angoixa que com a molt es pot intentar omplir de sentit mitjançant la literatura. El vendaval és poderós i temible, però aquí jo ofereixo, ve a dir Al Berto, aquesta existència de paper, fràgil però meva, modesta però autèntica, inerme però rebel.

També l’amor podria ser un dic contra les envestides de l’angoixa -la solitud àrida, el dolor de l’absència, els negres i obstinats pressentiments de mort...-, si no fos que, en els poemes d’Al Berto, l’amor i la passió eròtica hi apareixen gairebé sempre com un bé preuat però ja perdut, enyorat i mai no oblidat però ja remot. Ni tan sols l’escriptura no és capaç de recuperar-los, de fer-los de nou presents, de rescatar-ne l’esplendor esborrada: “després vam continuar per la vora blanca del paper / vam tornar feliços a la falsedat de les paraules / però sense aconseguir ja ser els mateixos / que hi havien viscut i estimat”.

Més dramàtic i frustrant és quan el poeta pretén substituir amb la literatura el cos de l’amant que ja no posseeix i de qui no gaudirà mai més: “així em vaig avesar a morir sense tu / amb un bolígraf clavat al cor”. La conclusió del poeta sobre l’amor pot arribar a ser demolidora: “l’amor / deu ser aquesta persecució d’ombres / aquest cap de marbre mutilat / o aquest desert / on el temor de perdre’t roman ocult / en la brutícia antiga dels dies”. Com si ens vingués a dir que el més meravellós i imprescindible pot ser també el més inhòspit i inassolible.

Un nòmada vocacional

Segons explica Elm Puig Mir a la introducció del present volum -excel·lent, com sempre, l’edició de Lleonard Muntaner, a la col·lecció La Fosca -, la biografia d’Al Berto és útil per aproximar-se a la seva poesia. Si més no, per veure amb quines matèries primeres està feta la seva veu. De bona família, va escapar-se de molt jove del Portugal controlat amb mà de ferro per Salazar i va emprendre un periple que el va dur a viure en diferents ciutats europees. De retorn al seu país, es va construir una singular trajectòria creativa -marcada pel nomadisme vocacional-, en què la faceta poètica convivia amb les de pintor, editor i activista cultural. Un referent constant en la seva vida i obra va ser Rimbaud. És una herència rimbaudiana el radiant component al·lucinatori de la poesia d’Al Berto, que fa referència a “la lucidesa tremenda del somni” i és capaç de generar imatges tan potents com la d’unes “llunes àcides estimbant-se”. Un dels millors poemes del recull acaba així: “tens trenta-set anys com Rimbaud / potser és temps de començar a morir”.

Formalment, la poesia d’Al Berto es caracteritza per l’ús del vers lliure, pel refús de les majúscules i dels signes de puntuació i per la confiança en una musicalitat que aspira a convocar un to de confidència ferida. De tant en tant, cau en una grandiloqüència de clixé (“cada cop més sols decantats envers la nit / dels oracles insomnes entre crepuscle i albada”), però en general és una veu poètica que s’imposa per la seva fogosa morbidesa, pel seu esperit elegíac i sensual, per la seva sumptuosa vulnerabilitat.