Els homes de la terra i el mar, de Sebastià Juan Arbó, resulta ser un llibre del tot insòlit, i no pas pel que fa al seu contingut esplèndid, sinó per la paradoxal extravagància d’haver traduït un escriptor català al català. Un fenomen singular que només es pot donar en un país tan estrambòtic i bastonejat com el nostre. Aquest fet inhabitual i estrany l’ha fet -i la mar de bé- Joan Todó, a qui cal felicitar. Comparada aquesta versió nova, tota alliberada d’arcaismes, de les anteriors, tenim un ocell literari que vola enllà.
Aquest primer volum de memòries posseeix el meravellós esperit de la infància, la mirada de la innocència que arrossega i transporta el lector a l’època d’un nen nascut a principis del segle XX, un nen estimat, extravertit, juganer i bon observador, veritablement sensible i noble, amant de l’esport, de la natura i de les distraccions emocionants que oferia l’època. Un temps en què qualsevol cosa era complexa i una aventura apassionant. Nascut en una vila marinera del Montsià, Sant Carles de la Ràpita, aquest noiet la passa en una família de pagesos jornalers, cosa que defineix i marca profundament la seva existència. És per això que va haver d’ajudar els seus pares en l’economia de la casa i treballar d’escrivent en una oficina a partir dels 12 anys, ja traslladats a Amposta, a la capital de la comarca. Però també va poder anar a l’escola, perquè la casa on s’estava la família pertanyia al senyor Carvallo, l’amo per al qual treballaven. És la senyora de l’amo Carvallo, Cecília Meyer, qui va incitar el jove Arbó en l’amor per les lletres, posant-li a disposició una folgada biblioteca. Un fet transcendental per a l’escriptor.
L’esplèndid d’aquestes memòries és la capacitat que té Arbó per recrear aquella infantesa i l’esperit de l’època, molt ben definida, tocada per una lentitud tan pausada com l’amorós vaivé de la mar. Fem, per tant, una mena de lectura sense estridències, que brega sense girs inesperats, per assaborir la història d’un passat com si fos la recreació de la pròpia memòria. Una història lineal, que va des del naixement del petit Juan, a la Ràpita, fins al dramàtic trasllat a Amposta, on s’instal·la la família al servei del senyor Carvallo. En aquest període hi trobem els paisatges infantils del nen Arbó, la vida al poble, els personatges que el marquen, les tavernes, les festes ancestrals, els correbous, un desplegament il·lustrat d’anècdotes i detalls del folklore de la zona. Però també s’hi descriu l’eterna rivalitat, sovint molt violenta, entre els homes de la mar, els mariners, i els de la terra endins, els pagesos. Sobta aquest món ancorat en la violència, però aquest era el mitjà per resoldre topades de tota mena, de vegades absurdes i ridícules, a base de ganivetades i cops de pedra. Un temps en què la vida i la mort eren presències perfectament llaçades, reals i constants, com la misèria i la pobresa d’aquelles terres duríssimes. Arbó descriu meravellosament la situació dels camperols del delta de l’Ebre, oblidats i humils, que treballen en una terra poc agraïda i dura, una terra a la qual pertanyen sense ser seva, envoltats de la fatalitat i la solitud, situacions que perpetuen la destrucció física i moral: l’alcoholisme, la ignorància, la violència... I sempre a frec l’espectre de la tragèdia, una altra presència constant, sobretot relacionada amb la malaltia i l’aigua: el riu, la mar i els ofegats.
Potser el més bell d’aquestes memòries d’infància és l’encant i la capacitat que té Arbó per mantenir el pols d’aquella innocència del noiet que explica, un candor que guspireja en tot el llibre. Una capacitat francament admirable, i que proporciona imatges il·lustratives plenes d’una veritable mirada infantil esbatanada al món dels adults. I l’amor, l’amor i el respecte, són també grans protagonistes d’aquestes paraules bastides pel record, l’amor filial i paternal, el d’una mare que és sol i suma alegria, només tacada per l’ombra de l’alcoholisme del pare; i d’un pare ple de bonhomia, amorós, que vessa afecció pel fill, un fill agraït que, com veiem, no oblida.
