Una de les novetats de Sant Jordi d’Edicions 62 és la novel·la La biblioteca dels llibres rebutjats (traducció de Mercè Ubach), de l’autor francès David Foenkinos (París, 1974). El llibre treballa en dos eixos argumentals: l’existència d’una biblioteca que acull originals rebutjats per les editorials i el misteri d’un d’aquests textos, descobert per una jove editora parisenca, que esdevé un fenomen literari. Com que el seu autor, que ja és mort, no llegia mai i ningú no el va veure escriure res, mai, ja tenim el misteri servit (que és oportunament investigat). És una novel·la ben escrita, entretinguda, que tot i plantejar aquest argument en època contemporània, precisament a causa del tema i del seu tractament agafa un regust gran de malenconia. Hi ha en el fons un pòsit d’homenatge no només al llibre sinó a la manera d’editar. A la novel·la hi apareixen amb els noms ben clars tot d’editorials franceses ben conegudes. I l’autor ens les fa funcionar d’una manera que ja no existeix. O almenys, no existeix a casa nostra. Semblen editorials com les que apareixen a les pel·lícules americanes. Avui en dia, un editor editorial no té temps d’anar pel país buscant tresors ocults pels poblets. A més, curiosament, ens presenta una indústria editorial on no existeix internet, que avui en dia és la font que no para mai de rajar originals.

Enyor del llibre

Enyor del llibreÉs per això que aquesta novel·la té un punt de nostàlgia del món perdut. I sobretot, acaba representant un homenatge al llibre tal com l’hem conegut fins ara. Avui una estranya biblioteca d’originals rebutjats no existiria. Internet, sense anar més lluny, facilita que ningú es quedi sense publicar. Només cal arribar a un acord amb Amazon, per exemple. I tindrà la seva novel·la a l’aparador virtual en un temps rècord i sense cost. Val a dir que el món decadent que retrata la novel·la, en qualsevol cas, ens fa una profunda enveja. És el que ens passa quan, almenys en qüestió de llibres, ens comparem amb França: hi ha una galeria d’elements humans que aquí gairebé no coneixem perquè no tenim programes de llibres a la tele. I encara menys a la ràdio. I les revistes literàries serioses, incloent-hi les d’internet, es poden comptar amb els dits d’una mà. Nostàlgia del llibre, doncs, servida per David Foenkinos d’una manera sentimental, entretinguda i, segurament, imprescindible.