Fins fa no res, les dones que s'han dedicat a la historieta, a la vinyeta, és a dir, que han sigut ninotaires, s'han trobat ben soles. Se'ls diu pioneres i la seva reivindicació, a més d'un acte tardà de justícia, és imprescindible per construir de forma veritable la història cultural d'una societat o d'un país.

Amb Núria Pompeia (1931-2016) acaba de succeir. Als mesos de març i abril es va fer, a Alcalá de Henares, una exposició retrospectiva de la seva obra, organitzada per l'Instituto Quevedo de las Artes del Humor, i comissariada per la dibuixant Raquel Gu i pel guionista i crític Pepe Gálvez. Els originals van ser cedits per la Biblioteca de Catalunya. El catàleg, Núria Pompeia. Ayer, hoy y siempre (Instituto Quevedo, 2023), comença amb un pròleg íntim i enlluernador de la seva filla Ana Pániker (filla també de l'editor Salvador Pániker), i continua amb textos de Marika Vila (que incideix, entre altres aspectes, en la importància física del cos en el seu dibuix), Pepe Gálvez (que contextualitza històricament la seva obra, tant els seus sis llibres com el seu treball a Triunfo, Por Favor, Diario de Barcelona...), Elena Masarah (que mostra la consciència avantguardista i feminista de l'autora), Elisa McCausland (que fa palès que Núria Pompeia és la genuïna pionera de les dones que avui dibuixen en premsa) i Raquel Gu (que explica des de la pròpia ferida biogràfica com l'obra de Núria Pompeia la va convertir en dibuixant). A més, el llibre conté fotografies familiars i molts dibuixos de totes les èpoques de l'autora.

Núria Pompeia va militar als començaments del socialisme català i va col·laborar en revistes, avui històriques, com Vindicación Feminista, de Lidia Falcón. Amb aquesta escriptora i activista publicaria el llibre Cartas a una idiota española (Dirosa, 1974). També va publicar amb Vázquez Montalbán La educación de Palmira (Edicions 62, 1972). I, per damunt de tot, el seu primer llibre, Maternasis (Kairós, 1967; reed., 2022), és considerat una de les més innovadores mirades sobre la maternitat que s'han dibuixat mai.

De la seva generació celebrem, amb tota justícia, dibuixants com Perich i Cesc, però Núria Pompeia continua relegada a un segon ordre. Fins i tot, podem accedir abans a l'obra de la seva contemporània, la francesa Claire Bretécher, que a la d'aquesta barcelonina que es va enfrontar a la família per fer-se dibuixant, i que quan era dibuixant cuidava al mateix temps de la casa, del marit i dels seus cinc fills, i que, així i tot, va obrir el camí gràfic i temàtic que ara tant se segueix. La seva reivindicació ha estat a Alcalà de Henares. Núria Pompeia va morir amb Alzheimer. Barcelona, també.