Ho diu algú que està profundament enamorat. Enamorat de na Rosa i de la literatura. És Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945). La frase completa: "Ningú no s’enamora amb la raó. I encara em permetré la frivolitat de dir que ningú no vota amb la raó. El mateix sentiment religiós, que presideix i ha presidit la vida de tantes persones de totes les èpoques, es basa en creences incompatibles amb cap mena de raonament lògic". Aquest raonament surt d’una resposta sobre la diferència entre literatura de consum i literatura artística: "La literatura amb majúscules ha de ser coneixement, llibertat, ha d’anar més enllà de la raó i no ha d’estar al servei de cap ideologia. Potser, en essència, el que fa la literatura en majúscula és intentar posar nom a allò que encara no en té, que és tota una aventura [...]. Cesare Pavese deia que fer poemes és com fer l’amor: mai no sabrem si el nostre plaer és compartit".

Miquel Àngel Vidal ha dedicat un llibre-entrevista a l’autor, un recorregut en primera persona per la seva vida i obra, publicat aquest estiu per Lleonard Muntaner Editor. Molta gent no ho sap, però Vidal Ferrando és un dels grans. El que passa és que viu a Santanyí, tranquil, una mica apartat del món. Reflexiu i sensual, és un mag de les paraules, a les quals estima amb la seva discreta passió. És un antidogmàtic d’esquerres fidel als seus amics de lletres, que van dels desapareguts Blai Bonet i l’apotecari Bernat Vidal Tomàs fins a Ponç Pons i Guillem Frontera, i per descomptat una llista notable de clàssics: García Márquez, Rulfo, Lorca, Cela, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Tomasi de Lampedusa, Camus, Villalonga, Porcel, Faulkner, Estellés, Gimferrer, Llompart, Jesús Moncada, Virginia Woolf, Oscar Wilde, Joan Margarit, Quasimodo, Villangómez, Yourcenar, Salinger, Whitman... Amb alguns hi va fer amistat, a tots els ha llegit amb delit.

Ballador i lector, mestre i historiador, és sobretot poeta i novel·lista. Humil, ambiciós i lliure: "El que intent és fer bona literatura, que no s’ha d’assemblar mai a un pamflet". Però això no vol dir que visqui en una torre d’ivori. Al contrari. El seu compromís social i lingüístic és indubtable. El preocupa en especial el retorn del feixisme, del franquisme: "Fins i tot els morts són ben vius. Jo dic [i aquí us l’heu d’imaginar amb un somriure murri] que el que em sap més greu és haver-me de morir abans d’en Franco". Entén el feixisme en un sentit ampli: "Va aparèixer des del primer moment que algú va començar a actuar a partir d’un plantejament: «Tots els que no pensen com jo són els meus enemics»". I alerta: "Les causes més humanitàries, més nobles o més justes surten molt perjudicades des del moment que les convertim en dogma [...]. Els odis, els rancors, les fòbies són patologies, i els primers perjudicats són els que les pateixen". Per dir-ho més clar: "No acab d’entendre que entre nosaltres hi hagi un munt de patriotes que puguin estimar tant com diuen aquest país i, a la vegada, menysprear tant la major part dels que l’habiten".

La seva humanitat empàtica fa que es posi amb facilitat en la pell dels altres, cosa que literàriament li dona ales. I si és intolerant amb alguna cosa és amb la intolerància: "Mai no he tengut simpatia per les banderes. Darrere s’hi oculten interessos inconfessables i molt de fanatisme, que és un dels grans mals de la història. Potser l’única bandera per la qual val la pena lluitar és la bandera blanca". Bandera blanca és el títol d’un seu recull poètic, de 1994. Vidal Ferrando és dels que escolta i relativitza, i dels que sap quin és "l’únic combat que no ens podem permetre mai de perdre: el que lluitam a diari amb nosaltres mateixos".