La revelació que es va presentar en ple partit de beisbol

Les revelacions arriben quan arriben. Una tarda d’abril del 1978, un Haruki Murakami de 29 anys va anar a veure un partit de beisbol a l’estadi Jingu. Els Yakult Swallows s’enfrontaven als Hiroshima Carp. Just quan Dave Hilton alçava els aplaudiments del públic gràcies a una batada doble preciosa, afinadíssima, el jove Haruki va atrapar un pensament que no tenia res a veure amb el que passava al camp. Aquest: “Potser jo també puc escriure una novel·la”.

Després del partit, el futur escriptor va anar a comprar-se paper quadriculat i una ploma estilogràfica. Al cap d’uns mesos havia donat forma a la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent. “Quan en vaig tenir enllestit el primer esborrany, la temporada de beisbol estava a punt d’acabar-se”, explica l’autor japonès en el llibre De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries).

Primavera del 1979. Un matí de diumenge, l’editor de la revista literària Gunzo va trucar a Murakami per dir-li que la seva novel·la havia quedat finalista del concurs d’escriptors novells. La trucada el va sorprendre perquè havia enviat el manuscrit als editors de Gunzo i se n’havia oblidat: “Ni tan sols m’havia quedat una còpia del manuscrit. Per tant, si no hagués estat finalista, segurament l’obra hauria desaparegut per sempre. I potser jo no n’hauria escrit mai cap altra. La vida és ben misteriosa, si et pares a pensar-hi”.

La trucada, el colom ferit i un segon moment epifànic

La vida és misteri i ens passen les coses que ens passen, no pas les que ens podrien haver passat si el món hagués girat d’una altra manera. Havent rebut la trucada de Gunzo, Murakami va sortir a passejar amb la seva dona. Mentre caminaven, van veure un colom missatger aturat a l’ombra d’un arbust. Tenia una ala ferida. Murakami el va recollir i, agafant-lo suaument amb les dues mans, el va portar cap a una caseta de policia. Pel camí, tot notant el cos calent del colom ferit, va viure un altre moment epifànic. Ell ho recorda així: “Vaig estar segur que guanyaria el premi per a escriptors novells de la revista Gunzo, i que després em convertiria en novel·lista i aconseguiria un cert èxit. Pot sonar increïblement arrogant, però, per alguna raó, n’estava clarament convençut, gairebé més per intuïció que no pas per lògica”.

No he corregut mai, però retorno amb freqüencia al llibre murakamià De què parlo quan parlo de córrer. Això em fa suposar -per lògica, aquí sí- que aquest nou llibre de “conferències no llegides” sobre l’escriptura esdevindrà un dels volums més magrejats de casa meva.

La vanitat, les novel·les tancades i el sentit de tot plegat

Murakami es disculpa per si de cas sona arrogant, però unes pàgines més enllà admet que, sense un punt d’arrogància, ningú no es pot convertir en novel·lista. El secret rau en la dosi: una mica d’orgull és útil, però compte amb els excessos. Ho va dir molt ben dit Eduardo Mendoza en recollir el premi Cervantes: “Per als que tractem de crear alguna cosa, l’enemic és la vanitat. La vanitat és una forma d’arribar a neci fent volta. És un perill que no hauria d’existir: poc pot ser vanitós algú que, tot sol, va escrivint una paraula rere una altra, amb cura i amb afany i amb l’esperança que al final sembli que té un sentit”.

Sovint, ves quin misteri, trobem més sentit en les novel·les que en la vida mateixa. Potser per això que comenta l’irlandès John Banville: “Una novel·la està acabada. A la vida no tenim aquesta sensació de tancament. No recordem el nostre naixement, no experimentarem la nostra mort. Només tenim el desordre i la confusió d’entremig”.