HE LLEGIT NO SÉ ON

Un vici encara no condemnat

Un vici encara no condemnat / MANOLO GARCIA Zoom

Les interioritats editorials interessen moltíssim a poca gent

Jordi Herralde es defineix com un ionqui de l’edició i som molts els qui ens podríem definir com uns ionquis dels llibres d’Anagrama. D’aquí ve, per exemple, que la roda de premsa de presentació d’un nou llibre signat per Herralde esdevingui una mena d’homenatge a l’editor autoeditat. Els periodistes perdem la capacitat crítica davant d’algú que admirem molt i a qui devem tant.

La veritat és que el llibre en qüestió -titulat Un día en la vida de un editor y otras informaciones fundamentales i publicat a l’editorial que el mateix Herralde va fundar fa cinquanta anys- ens fascina: aquests volums sobre les interioritats llibresques interessen moltíssim a una colla reduïda de gent. I nou de cada deu periodistes culturals formem part de la curiosa secta disposada a devorar en sèrie els textos herraldians. Una col·lega diu que hi troba a faltar la sornegueria tirant a maliciosa que l’editor sol gastar en directe, però Herralde sap com ningú que certes maldats proferides de viva veu no acceptarien prou bé una transcripció escrita. I l’elegància és, des de sempre, marca de la casa.

“No desespereu, pòstumament poden sortir papers”, ens avança aquest senyor editor, després d’admetre que hauria pogut carregar les tintes contra determinades persones però ha preferit no fer-ho. Em recorda Julian Barnes, que fa uns dies al CCCB ens remetia a unes memòries pòstumes cada cop que li feien preguntes relacionades amb els elements autobiogràfics de la seva ficció. Barnes, per cert, és un dels escriptors de qui Anagrama ho ha publicat gairebé tot. Una política d’autor que també ha afavorit Richard Ford, Emmanuel Carrère, Kazuo Ishiguro, Antonio Tabucchi, Alessandro Baricco, Jean Echenoz i un envejat etcètera.

L’art d’aprofitar qualsevol ocasió per defensar un bon llibre

Un encert de Jordi Herralde és que fa les coses a consciència i alhora es pren poc seriosament a si mateix. “D’ell vaig aprendre que t’has de fiar de la teva intuïció encara que t’equivoquis i que has de treballar cada dia, cada minut”, explica al programa Terrícoles de Betevé la també editora Izaskun Arretxe, que va tenir la sort de treballar uns anys a Anagrama i que ara dirigeix l’àrea de literatura i pensament de l’Institut Ramon Llull. “Al Jordi li pregunten si fa bon temps i ell parla d’un llibre seu”, diu Arretxe. Ja fa mig segle que Herralde no desaprofita l’oportunitat de defensar un llibre d’Anagrama, ni tan sols després d’haver-ne venut el 99 per cent de les accions a Feltrinelli “per imperatius biològics estadísticament pròxims”. Els primers títols anagramescos ( L’ofici de viure, de Cesare Pavese, i Baudelaire, de Jean-Paul Sartre, tots dos en català) van sortir l’abril del 1969, però la festa dels cinquanta anys es farà a finals de setembre.

La nit que vam semblar el gremi més ben avingut del món

La festa que sí que s’ha celebrat aquesta primavera és la dels seixanta anys de Club Editor. El verb exultar es devia inventar per poder descriure amb fidelitat l’estat de l’amfitriona Maria Bohigas Sales a l’Acadèmia de les Bones Lletres. “No havia fet mai tants petons!”, exclama l’editora quan finalment puc arribar a saludar-la. El Palau Recasens de Barcelona acull tanta gent del sector editorial (de la “gran nació plumífera”, en paraules de Bohigas) que, mentre dura la vetllada, sembla impossible que no sigui aquest el gremi més ben avingut de l’univers. Com apunta la Maria al final d’un discurs esplèndid, es tracta de “celebrar que estem vius i que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública”. I ho rebla: “Tot arribarà... i llavors, entre tots, continuarem el combat”.