L’adjectivació que encapçala aquest text és de Carles Riba, referida als grecs contemporanis. La va escriure l’estiu de 1927 des d’Atenes, en una carta adreçada al seu gran amic Josep Obiols, el pintor. Riba, esclar, admirava la Grècia clàssica i no podia sinó sorprendre’s de certs contrastos amb el present. Tot i això, l’experiència d’aquell viatge, acompanyat de la seva dona, la poeta Clementina Arderiu, el va marcar per sempre. El seu llibre més emblemàtic, Elegies de Bierville, escrit a l’exili després de la guerra, havia germinat llavors, dotze anys abans.
A Obiols, concretament li escriu: "Mireu, vam arribar a terra de l’Àtica una matinada: el sol sobreeixia, vermell, eloqüent damunt de Salamina on es vessava sobre el mar brunyit, cap al nostre pobre vapor ple de greguets tronats, dispersos, ignorants, ridículament nacionalistes. En el bon moment, una boira ens cobrí la punta de Súnion, no ens deixà veure, del Pireu endins, sinó unes xemeneies de fàbrica. Cap emoció a bord, cap crit de: «Veiem l’Acròpolis!»".
Aquesta i altres cartes i postals (als familiars, a Estelrich, a López-Picó, a Junoy, a Balcells, a Sagarra...) conformen el volum L’inoblidable viatge a Grècia (La Magrana), a cura de Carles-Jordi Guardiola. En la mateixa missiva inicial, evocant la visita al Partenó, empetitit davant la seva grandesa, descriu un vigilant vellet i tronat, "mortal com Vós i immortal com totes les coses que ens donen pena només perquè som nacionalistes d’una pàtria desgraciada, petita, que ha sabut dominar el Partenó d’Atenes, i no ha sabut fer de Barcelona sinó en els somnis de quatre morts de gana com nosaltres".
Més contrastos, ara en una epístola a la mare: "La gent no sap res de res: ni els xofers saben els carrers ni ningú té idea de Pèricles ni de Plató. S’hi menja molt bé, però, i la vida resulta barata. I un s’aconsola de tot corrent l’Acròpolis o els museus. El Partenó mereix la seva fama: s’està dalt de la seva roca, trencat, daurat i blanc, fument-se de tota la poca substància que l’envolta".
Després d’Atenes, on un parell de dies coincideixen amb Cambó, el seu mecenes, es desplacen a l’illa de Santorini, dotada només d’un modestíssim hotel, més rònec que qualsevol petita pensió catalana. Tornen a la capital, i d’allí surten en ruta cap a Tebes, Delfos, Corint, Micenes, Trípoli, Esparta, Olímpia, Patres i Ítaca, la pàtria d’Ulisses, on amb "el seu vinet i les seves oliveres i les seves roques abruptes, la cançó s’ha acabat". D’allí ja enfilen el camí de retorn. Havien sortit de Barcelona un 4 d’agost i hi retornen el 28 de setembre.
A diferència del pintor i amic Josep Aragay, sempre disposat a explicar aventures, a ell li costa. "No aragaiejo prou", es lamenta. Riba poetitza, té fam de mar, fam de bellesa. Admira la "grandesa salvatge" i feréstega dels paisatges; també "els ulls grossos i més bells del món: ja semblen estilitzats; els frescaires micènics no exageraven". A Obiols li confessa: "Dues vegades en aquest viatge he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L’una, a l’embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d’una boira rosada i lila; l’altra a l’embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer l'Ítaca de l’Odissea, del llibre més bell del món".
La part prosaica la deixa per a Estelrich –mà dreta cultural de Cambó–, al qual li demana diners per acabar el viatge sense penes i, a canvi, li promet bona conversa: "Farem una aliança que tremolaran totes les pedres sentimentals, paleocatòliques i malacobarroques de Catalunya".
D'una manera o altra, la política sempre acaba traient el cap. A López-Picó: "La gent creu que les coses són simples; només nosaltres, els temperaments polítics, les veiem complexes, com realment són. Ara, el drama del polític, i també la seva glòria, és d’haver de resoldre-les com si, tanmateix, fossin simples. Els espartans no ho veien així, i cregueren que podien fer simples les coses; per això falliren, en política... i en art". Quina denúncia tan sublim i altiva del populisme de tots els temps, oi?
