Els vells (els d’ara i els d’abans)
L’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa. Un dels grans èxits del teatre català del tombant del segle XIX al XX va ser l’obra d’Ignasi Iglésias Els vells, estrenada al Romea el 1903. Va ser el gran èxit d’un autor que, després que Pitarra obrís camí i Guimerà li agafés el relleu i marqués un alt llistó d’ambició, va formar una tríada modernista d’alçada amb Rusiñol i Pin i Soler. A Iglésias el van arribar a qualificar d’“Ibsen català”. El drama Els vells el va fer definitivament popular, cosa que vol dir que n’hi havia molta, de gent gran, i que es consideraven oblidats, maltractats o ves a saber què. D’això va l’obra, publicada ara en una acurada edició per a Adesiara a càrrec de Gemma Bartolí.
Traduïda en el seu moment al castellà, el francès, l’italià i el portuguès, es va representar a París (anys després a França donarien a Iglésias la Legió d’Honor) i a Madrid, on la van portar a escena el 1909 els millors actors catalans del moment: Margarida Xirgu i els germans Enric i Jaume Borràs. També a les capitals de França i Espanya hi devia haver força gent gran desemparada...
Fa un segle l’esperança de vida era menor, esclar, però la vellesa existia igualment. Només passa que s’era vell més d’hora. Els protagonistes d’Iglésias tenen 70 anys (Joan) i 65 (Valeri). Han estat acomiadats de la fàbrica tèxtil on han fet de filadors durant dècades i, amb ells, tots els de la seva edat. En aquells temps no hi havia ni atur ni jubilació. Sense feina, eres home mort. El 1902 s’havia produït una vaga general, iniciada al sector del metall i a la qual es va acabar sumant el potent tèxtil, on la renovació tecnològica i l’aposta pel treball femení i infantil, tots dos més barats, havien perjudicat els homes de més edat. A conseqüència de la vaga, les classes dirigents van impulsar la creació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, precedent de l’actual CaixaBank. I Iglésias va escriure el seu text de denúncia. La iniciativa financera va tenir un fort arrelament, i l’obra, un gran ressò.
Iglésias va directe al gra. Els personatges són diàfans. Allò que els preocupa és la tríada bàsica: feina, menjar i família. Tenen perfectament assimilats els rols de gènere de l’època i la moral del treball. Els homes no es veuen vivint sense treballar, la fàbrica és la seva vida. “Que em tornin la meva màquina!”, “Vull treballar! Jo només demano feina!”, crida el Joan, que en un moment donat pregunta al jove promès de la seva filla, l’Agustí: “Que t’espanten, els vells?” I el noi respon: “Els vells, no; la vellesa, sí!” Com avui, no? Quan el Joan es queda sol en el seu intent de revolta contra els patrons, indignat, expulsa de casa els seus companys: “Vells! Inútils! Covards! Mereixeu que us explotin!”
Iglésias va morir el 1928 relativament jove, als 57 anys, menys dels que jo mateix tinc ara. Però aleshores era prou normal finir a aquella edat. Joan Maragall, que havia elogiat Els vells –"No hi ha res més popular que el dolor, i el qui el coneix ja té obertes les portes del cor del poble”–, havia mort uns anys abans, als 51. “L’enterrament d’Iglésias va aplegar 50.000 persones davant de casa seva, al passeig de Sant Joan, i més de 100.000 van seguir la comitiva fúnebre des del Clot fins al cementiri de Sant Andreu, on és enterrat. Vuitanta amics seus van portar, rellevant-se, el fèretre, en un enterrament on hi va haver més de dues-centes corones”, relata Gemma Bartolí.
Tot això ha passat avall, oblidat. Fa vint-i-cinc anys que Iglésias no es representa en un teatre públic. Per descomptat, el nostre món ha canviat molt. Fins i tot hem proscrit la paraula vell, tot i que els vells són més vells, i en la piràmide poblacional són molts perquè la natalitat està sota mínims. ¿Però realment hem canviat tant o senzillament ens hem fet més longeus? El cas és que molta gent assalariada torna a tenir problemes per pagar el lloguer i pateix per la seva vellesa. Potser, doncs, l’obra Els vells és molt més jove del que ens pensem.