Jo sí que us vinc amb històries

Fa un parell de mesos, vaig anar al concert de l’Elton John a Barcelona (sempre amb l’avantguarda musical, jo). Per a mi, va acabar sent un viatge al passat, perquè cada cançó em portava als moments de la meva vida en què l'havia escoltat i, durant aquells minuts, va ser com reviure’ls una mica. Sé que és una cosa comuna, que m’ha passat altres vegades, però aquest poder evocador de la música em meravella cada vegada que el visc, com si fos una cosa nova.

A vegades, en entrevistes amb escriptors, alguns m’han parlat dels efectes i qualitats de la música, que ells voldrien aconseguir amb la literatura. Tots coincideixen que és difícil, i és que els mecanismes són molt diferents. La música desperta una emoció molt immediata, que va més enllà de les llengües i de la comprensió. Quantes cançons ens fascinen i no acabem de saber què diuen? La seva presència, la manera com ens acompanyen, també és molt diferent. Pots no llegir, però m’atreviria a dir que és impossible no sentir (que no escoltar, en aquest cas) música. Aquestes setmanes des del concert he pensat en com relaciono els llibres amb moments de la meva vida. El lligam existeix, però per a mi és menys clar, en aquest sentit. El que sí que m’ha fet reviure moments passats amb força, en canvi, són les històries que m’han explicat. De petita, la meva àvia passava tots els dimecres a la tarda amb nosaltres, i, mentre sopàvem, li demanàvem el conte del porc o el de la sal (els meus preferits). Recordo perfectament com sèiem, a la cuina, els meus germans i jo, mentre l’escoltàvem. Aquelles històries em recorden moments feliços, i ara espero el moment d’explicar-les al meu fill, que d’aquesta manera estarà una mica més lligat a una besàvia que no va conèixer. Quin llegat, les històries que ens expliquem! De tot això en parla l’última novel·la de la Mònica Batet, Una història és una pedra llançada al riu (Angle), que us recomano vivament. En una societat dictatorial, un dels protagonistes, el Futur Folklorista, es dedica a conservar contes populars i, per tant, la seva memòria, i també n’observa l’evolució. La seva filla, L’Escoltadora de Cançons, fa el mateix amb la música. I és que un dels temes del llibre és que l’art, en qualsevol de les seves formes, ens ajuda a sobreviure, ens reconforta.

També ens torna els que ja no hi són, com la meva àvia o com el pare d’una amiga meva, tal com vaig viure fa poc. La Lu va celebrar els seus cinquanta amb una festa fantàstica. Hi érem els seus amics i la seva família, però s’hi trobava a faltar el seu pare, que havia mort pocs anys abans. Mentre escuràvem gelats, la Lu es va enfilar a una cadira i, megàfon en mà, el va voler recordar. La manera de fer-ho va ser explicar una història, una mena de conte humorístic sobre Adam i Eva, que ell, el Raúl, sempre explicava amb molta gràcia, amb un accent argentí molt característic que la meva amiga ha heretat. De seguida vaig veure com tots aquells que li havien sentit explicar aquell conte a ell reien, i fins i tot ploraven, emocionats. Jo no l’havia vist mai, però aquella història em va fer sentir com si el conegués una mica. Va ser un moment francament bonic, aquell conte va fer present el Raúl. Per això, ara que ens acomiadem durant algunes setmanes, us desitjo un bon estiu, ben ple d’històries.