És urgent vindicar aquest professor oblidat

BarcelonaNo esperarem cap data rodona per recordar-lo. És urgent vindicar una figura de les seves característiques.

Francesc Gomà (1915-1998) va ser professor i molt tard catedràtic d’història de la filosofia a la Universitat de Barcelona, un dels grans mestres de la seva generació, avui tota desapareguda.

En parlem perquè no va escriure quasi gens i això gairebé era un mèrit, llavors. Havia fet una tesi doctoral sobre “el no res a la filosofia contemporània”, i això deu explicar que tingués poc interès a escriure llibres acadèmics, d’aquells que no llegeix ningú, o només alguns col·legues, que sempre ho fan per rebentar l’autor del llibre per si mai arribés a fer-los ombra.

Era un temps, a les universitats del país, en què la primera virtut del professor era ensenyar, no escriure ni deixar la càtedra en mans d’un ajudant.

Una vegada havia de fer una conferència en un cicle que va organitzar l’Institut d’Humanitats de Barcelona, però va morir poques setmanes abans de poder-ho fer. Al seu lloc va parlar Martí de Riquer, que es va desfer en elogis de la seva persona i de la seva qualitat com a docent, sense oblidar d’assenyalar —no era el seu cas— el que ja hem dit: va ser un gran professor, va ensenyar a desenes de promocions i els que l’han sobreviscut en guarden una memòria bella i agraïda.

Com que li van demanar que fes un llibret sobre Sigmund Freud, va vèncer la seva resistència a escriure i va publicar una magnífica introducció al pensament de Freud, més en el terreny de l’epistemologia i la teoria de la cultura, que abordant la teoria sexual freudiana.

Va estudiar a fons —això sí que li agradava, i també és una de les coses que abans feien els professors d’universitat— l’obra de Xirau, Ortega i Merleau-Ponty, i va ser considerat l’introductor a Catalunya del pensament de Heidegger, Lévi-Strauss i Michel Foucault: un bon currículum, amb pocs o quasi cap llibre publicat.

Ara, per ser professor universitari, cal fer una cosa que en diuen papers, en anglès, i no papers —Josep Pla es referia amb aquest segon nom a les coses que escrivia— i escriure molts llibres que no llegirà ningú, o quasi. ¡Oh antiga dignitat de la feina i la vocació docent dels universitaris!