ELS LLIBRES I LES COSES

“Soc l’únic nazi premi Nobel”

“Soc l’únic nazi premi Nobel” / CRISTINA CALDERER Zoom

“Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó contra el dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga (…) Cal tenir idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l’escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d’equivocar-se. Perquè hi ha en la nostra naturalesa biològica un tremp, un impuls innat que ens allunya de la raó i dels nostres deures morals més elementals (...) Però alhora també hi ha en nosaltres un rampell espontani i meravellós que ens condueix a la banda contrària, a l’estima cap al proïsme”.

Aquest és el llegat final que Martí Domínguez s’inventa per al protagonista de la trasbalsadora novel·la L’esperit del temps (Proa), inspirada en la figura del premi Nobel de Medicina de 1973, l’etòleg austríac Konrad Lorenz, que quan era un ambiciós jove científic en la trentena va proporcionar cobertura intel·lectual eugenista a la solució final nazi i que durant el règim del terror hitlerià va participar activament a Polònia en la tria de nens i nenes eslaus susceptibles de ser nazificats, enviant els descartats, els impurs, a una mort segura.

L’escriptor valencià no esmenta mai el nom de Lorenz, de qui, a partir d’una exhaustiva feina de documentació, inventa unes memòries que són una minuciosa i dolorosa confessió. Gràcies a la seva militància nacionalsocialista, Lorenz va fer-se un nom acadèmic i va aconseguir passar bona part de la guerra en segona línia, en un hospital psiquiàtric a Poznan; al final, però, tímidament desmarcat de la barbàrie, no es va escapar d’anar al front rus com a metge, on va ser capturat: va sobreviure quatre anys en duríssims camps soviètics. Retornat a Àustria, es va poder reincorporar a la universitat, on com altres científics nazis va fer carrera sense problemes. El seu passat nacionalsocialista va quedar esborrat.

Martí Domínguez ha fet un treball literari d’introspecció a partir d’un cas concret del que Hannah Arendt va descriure com “la banalitat del mal”. Ens presenta un científic que creu en l’eugenèsia per millorar la raça ària, però que a mesura que avança la guerra es va veient corsecat pels dubtes, no tant sobre les seves teories com sobre l’ús inhumà que se’n fa. Basant-se en el seu estudi sobre els ànecs, defensava que la mescla de dues races reforçava el pitjor de cadascuna. Dels ànecs es va passar als homes, a sacrificar com a animals a jueus, comunistes, gitanos, homosexuals...

El Lorenz de Martí Domínguez no és capaç -si és que mai s’ho arriba a plantejar- de negar-se a complir ordres. Es veu arrossegat per l’ambient, el que Jünger, seguint el fil de Hegel, va anomenar “l’esperit del temps” que dona títol a la novel·la. I contra el que reclamava Montaigne, mai va arribar a posar-se realment en la pell dels altres, de les víctimes. El protagonista justifica així l’ascens de Hitler: “Tan sols vull fer comprendre el nivell d’enlluernament, d’hipnosi, d’obnubilació col·lectiva, de goig, que va significar aquell moment per a la majoria de germànics. Si veus una llum al fons d’una cova, és molt difícil no dirigir-t’hi”. Aquella llum va cegar Alemanya i el món, una barbàrie que va ser possible gràcies al concurs i la complicitat de moltes persones corrents, inclosos una pila de científics cultes, orgullosos hereus de Goethe i Schiller.