Tres voltes quota

BarcelonaSi parlem de lletres catalanes, jo soc un aplec de quotes: jove, dona, illenca; tres voltes quota, si adaptem molt lliurement na Maria-Mercè Marçal. Una quota, però, no és altra cosa que el revers lluminós del prejudici que l’alimenta: si agafem la mateixa base conceptual esbiaixada que –en l’àmbit literari, però també en qualsevol altre sector– nodreix el paternalisme envers el jove o la condescendència cap a la dona o la percepció simpàticament estereotipada de la gent de "ses illes" i la transformem en material avantatjós per al subjecte en qüestió, ens trobem que les esmentades quotes podran, per una banda, beneficiar els qui s’hi encabeixen i, al mateix temps, ser la llavor del to recelós i sorneguer amb què alguns companys de professió relativitzaran l’èxit aliè.

D’un temps ençà, el sector literari està posant el focus en la presència tan minsa d’autores en els guardons més importants de les nostres lletres. Aquest greuge comparatiu s’evidencia especialment en el premi Sant Jordi; de fet, la darrera edició dels guardons d'Òmnium va reconèixer un planter de veus noves i consagrades, molt diferents entre elles, però amb un tret comú: els tres guanyadors eren homes. Cal recordar que els originals que es presenten a aquests premis ho fan sota pseudònim, i per això el debat és de tan mal encarar: com podem aspirar a assolir una paritat progressiva sense condicionar el jurat amb un nou format que faci explícit el gènere i sense condemnar, de retruc, l’eventual guanyadora a encetar totes les entrevistes posteriors amb una opinió sobre si aquest canvi de paradigma pot haver influït en la deliberació?

La quota femenina obliga les autores a oscil·lar permanentment entre dues condicions que no han triat: la de víctima de l’heteropatriarcat, per una banda, i la de beneficiària d’això que anomenem discriminació positiva, per l'altra. Tanmateix, hi ha una cosa encara més tramposa que criticar les quotes amb un discurs simplista de privilegiat ofès, i és invertir l’ús tradicional del pseudònim –el pseudònim masculí amb què les autores miraven d’esquivar els prejudicis de gènere– i emprar-ne un de femení amb finalitats manipuladores. Perquè una cosa és clara: les quotes no les escollim, però l’empatia i l’elegància depenen de nosaltres.