De què parla una escriptora quan parla de córrer

M’he comprat unes vambes. Feia anys que no en duia, i he suposat que ara deuen ser molt més còmodes que les últimes que havia tingut. A la sabateria he dit que no corro, que només camino. I m’han venut unes vambes ni barates ni cares que ja faran el fet.

“Suposo que sóc escriptora perquè tot allò que em passa i que abans li ha passat a tothom necessito explicar-ho com si no li hagués passat mai a ningú”, admet Empar Moliner a De què fuges, qui et persegueix? (Columna), un llibre que desprèn sinceritat i que te l’empasses d’una tirada, tant si corres com si només camines. És inevitable llegir-lo tenint al cap l’imprescindible De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, encara que Moliner opta per no esmentar Murakami fins al final.

L’Empar diu que córrer l’ajuda a escriure: “Pel cap baix, estic una hora pensant en el que estic escrivint en aquell moment, ja sigui un article, una novel·la, una secció”. Ella és obsessiva de mena (la conec bé, m’acabo de llegir aquest llibre) i potser sí que pensa tota l’estona en el que escriu, mentre corre. Però no és el que sol passar. “Quan corro, corro i prou -afirma Murakami-. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit”.

Quan abaixes la guàrdia, les idees neixen soles

L’escriptor Juan José Millás no corre, passeja. Surt a caminar per Madrid cada dia a primera hora, i no s’obliga a pensar en el que escriu però hi acaba pensant. “Caminant resolc situacions d’una novel·la que tenia encallada, de l’article que he d’escriure quan torni -explica Millás-. No és que surti a passejar per resoldre problemes sinó que en el moment que abaixes la guàrdia et poses molt creatiu”.

En qualsevol cas, córrer o caminar o nedar -a mi, busqueu-me al mar o a la piscina- són bons exercicis per al cervell. Almenys per al cervell dels escriptors. “Corrent em vénen [el llibre és nou però hi mantenen aquest accent diacrític] coses al cap que no m’haurien vingut, si no”, reconeix Empar Moliner.

En aquest món incert, la seguretat calça vambes

L’Empar és escriptora, i corre perquè vol. Diu que se’n va a córrer de la mateixa manera que diu que se’n va a escriure, a llegir o a tallar-se els cabells. Sortir a córrer és un dret, troba que s’ho mereix. “Però i si un dia no tinc feina? I si un dia cap lector vol els meus llibres? I si un dia no podem pagar la hipoteca? -especula-. Llavors córrer serà l’única cosa certa que tindré. I si córrer és l’única cosa certa que tinc, em semblarà que no hi tinc dret”.

L’avantatge de ser un corredor popular com l’Empar és que si t’ho proposes de debò, ho fas. No és veritat que la felicitat depengui d’un mateix, la felicitat depèn massa de la sort. Però córrer -ho diu l’Empar i me la crec, perquè no corro però nedo- és de les poques coses que només depenen de tu. Ho diu així: “A la vida pots esforçar-te per buscar feina i no trobar-ne, per educar els teus fills i no aconseguir-ho, per estimar algú que no t’estima. Pots voler ser pintor i pintar, i no aconseguir que el quadre sigui bonic. Però córrer és tota una altra cosa. Si t’entrenes, arribes a la meta. Si t’entrenes més, hi arribes abans”.

Val molt la pena arribar a la meta d’aquest llibre breu d’Empar Moliner, i no ho dic per la referència a Murakami. És al final quan t’adones que ha complert amb escreix l’encàrrec que va acceptar a canvi d’un dorsal -i del viatge i l’hotel- per a la marató de Nova York: ha fet un llibre sobre córrer que és, sobretot, el llibre d’una escriptora.