Política i literatura no són termes antagònics, sinó actituds davant la vida. Però, llavors, es tracta d'actituds incompatibles? Això depèn de la vida, no de la que un porta sinó de la que ens porta. Hi ha èpoques polítiques (avui no és el cas, en diem política del populisme), i en períodes així l'escriptura, la cinematografia, fins i tot l'amor estan impregnats d'una magnitud política que cisella l'existència. Recordeu Lucio Battisti? Va cantar l'amor des del cor dels anys de plom en aquella Itàlia en què el PCI era una extensió dels Uffizi (que Enric Juliana em perdoni).

Quan va acabar tota aquella dècada, tot aquell malson de crims i decepcions (mai no li agrairem prou a la llengua italiana la creació, desviada, de la paraula fiasco), Battisti va treure un disc que va titular Una giornata uggiosa (Un dia lleig). Volia parlar d'aquells dies lletjos, quan els escriptors estaven fets a la vegada de política i literatura (com millor suporta el cos humà la inoculació d'aquesta barreja és en forma de periodisme, ho podem veure en els articles de Gregorio Morán i de Guillem Martínez). Manuel Vázquez Montalbán va ser el més aclamat d'aquest llinatge (potser cal incloure entre els oficis que han desaparegut, com el de sereno i el de matalasser, el d'intel·lectual).

Però si fullegem els exemplars de la revista La Calle, que, a l'ombra del PCE, va sortir llavors de les entranyes de la revista Triunfo (igual que l'àlien sortia de la sergent Ripley, encara que Sigourney Weaver sobreviuria i Triunfo no), hi trobarem, juntament amb Montalbán, un grapat de noms que també ho van aconseguir: escriure en polític i parlar de la vida. Avui ja no recordem Miguel Salabert (el pare de l'escriptora Juana Salabert), però l'expressió exili interior la va encunyar ell a l'exili exterior, en un article publicat al setmanari L'Express. "Un titre excellent, épatant. Vraiment une trouvaille", va deixar anar el cap de redacció, Philippe Grumbach, quan el va llegir. Aquest article el va convertir tot seguit en una novel·la. A La Calle també hi havia Montserrat Roig, Maruja Torres, Javier Alfaya o Ricardo Cid Cañaveral (que feia des de l'infern de Sartre el que Umbral feia des del paradís de Baudelaire). Més que una generació perduda, van ser una última generació. La dels dies polítics.