Això era i no era una escriptora que volia i no volia ser hermètica
“Que ningú no s’equivoqui, només assoleixo la senzillesa amb molt d’esforç”, diu d’entrada el narrador de L’hora de l’estrella, l’última novel·la en vida de Clarice Lispector, publicada per Club Editor amb traducció de Josep Domènech Ponsatí i postfaci de Nora Catelli. Al cap d’uns paràgrafs, exposa: “Em proposo escriure alguna cosa que no sigui complexa, tot i que estic obligat a fer servir les paraules que us sostenen a vosaltres. La història -determino amb un fals lliure albir- tindrà set personatges i jo en sóc [l’edició manté aquest diacrític] un dels més importants, és clar. Jo, Rodrigo S.M. Aquest serà un relat antic, perquè no vull ser modernet ni inventar modismes per ser més original”.
El narrador diu que es limitarà a explicar “les febles aventures d’una noia en una ciutat tota feta contra ella”. I insisteix en la idea de la senzillesa: “Pretenc, com ja he insinuat, escriure de manera cada vegada més senzilla. A més, el material de què disposo és mínim i massa simple, les informacions sobre els personatges són poques i no gaire aclaridores. Aquestes informacions vénen [un altre diacrític indultat] penosament de mi a mi mateix, és qüestió de tècnica”. Remarca que ha de parlar senzill per copsar la delicada i vaga existència de la noia, la mecanògrafa Macabéa.
Parlar senzill. Lispector parlava de parlar senzill alhora que dotava la llengua d’una raresa molt seva, una raresa que converteix la traducció de l’obra lispectoriana en tot un repte. Volia i no volia ser hermètica: “Si agafo un to hermètic -deia en un dels textos inclosos a Restes de carnaval, l’antologia editada per Comanegra, amb traducció a quatre mans de Josep Domènech i Pere Comellas-és no només perquè el principal és no mentir el sentiment, sinó també perquè tinc incapacitat de transcriure’l d’una manera clara sense que el menteixi -mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única alegria que té”. Hauria pogut desenfosquir el que escrivia, però no ho feia per tossuderia i per respecte a “una certa claredat pròpia del misteri natural, no substituïble per cap altra claredat”. Confiava que la cosa s’aclariria sola amb el temps. I en el fons ja li estava bé certa opacitat. És la mateixa opacitat que ens captiva a nosaltres, lectors del segle XXI que estem descobrint avui la gran autora brasilera de la segona meitat del segle passat.
De nena li van rebutjar uns contes perquè no escrivia com els altres
Sens dubte, la meva descoberta del 2020 es diu Clarice Lispector (Txetxelnik, 1920 - Rio de Janeiro, 1977): la tenia pendent des de feia molt temps però fins ara, coincidint amb el seu centenari, no he trobat el moment d’entrar-hi. M’ha calgut un any estrany per accedir a l’estranyesa feta escriptora. “No soc pas un intel·lectual, escric amb el cos”, diu Lispector a través de Rodrigo S.M. Els lectors la rebem amb els sentits desperts, amb el cos en guàrdia, clavem queixalada a la seva prosa i la masteguem com si fos una poma de les que fan suc. L’autora deia i repetia que no escrivia per agradar a ningú. De nena li van rebutjar els contes que enviava a la secció infantil d’un diari perquè, en lloc d’escriure textos narratius com els altres nens, ella escrivia sensacions. Devia ser ja aleshores peculiar, enigmàtica, anòmala, brillant. Duia el misteri incorporat i ho sabia: “Soc tan misteriosa que no m’entenc ni jo”
Si un càncer no l’hagués esborrat del món tan d’hora, potser la literatura que Lispector no va poder fer hauria seguit el camí encetat de la depuració i l’austeritat expressives. Però ens hem de conformar amb el que tenim: el que va escriure al llarg dels 57 anys menys un dia que va viure. Club Editor n’ha contractat cinc títols més i els anirà publicant d’aquí al 2024, suposant que no ho impedeixi cap cataclisme. Fins i tot si les pandèmies globals només existissin als llibres, fer projeccions a tres o quatre anys vista és creure massa en la vida.