Jo tampoc no sé viure

BarcelonaEn un dels meus records d’infància, ens visualitzo a una amiga i a mi ben esverades enmig d’una manifestació per la defensa de l'aqüífer natural del nostre poble. També recordo la tieta de la meva amiga mirant-nos tota atabalada, sense saber com desempallegar-se de nosaltres, esbufegant i dient: “Esteu a l’edat del pavo.” L’expressió no és correcta en català (l’Optimot recomana dir-li “l’edat de la poca-solta”), però això no treu que a nosaltres ens semblés d’allò més divertida.

Quina era, l’edat del gall dindi? Més ben dit, què va fer el gall dindi en una edat concreta, per tal de quedar estigmatitzat fins a la fi del temps? Ni la meva amiga ni jo enteníem què volia dir la tieta, però vam estar repetint la frase durant una bona estona. Cada cop que qualsevol dels nostres llavis expulsaven la paraula pavo” ens recargolàvem de riure fins al punt de mirar de reüll el lavabo públic més proper i patir per la seva llunyania. No ens havíem parat mai a pensar qui érem, però ens ho passàvem bé.

L’edat de la poca-solta, en realitat, arribaria al cap d’uns anys. Seria pels volts del 2006, i als nostres auriculars sonaria la cançó Vivir para contarlo, dels rapers saragossans Violadores del Verso. D’allà sortiria una frase: “Yo tampoco sé vivir, estoy improvisando”, que veuríem molts cops als nicks de Messenger, a les publicacions de Fotolog i als grafitis dels carrers. Començàvem l’ESO, teníem les hormones revolucionades, no enteníem el món ni ens enteníem a nosaltres, i no puc dir que des d’aleshores hàgim millorat.

Una noia que no està gaire catòlica

Feia anys que no pensava en el vers més popular d’aquesta cançó, fins que he llegit el nou llibre d’Irene Pujadas, La intrusa (L’Altra, 2025), i he pensat que faria gràcia que fos la cita destacada de la faixa que ens anunciarà, segur, les seves múltiples reedicions (no pateixis, Eugènia Broggi, no ho proposo seriosament). La intrusa és el clar exemple que aquella frase era tan cursi com certa: absolutament ningú de nosaltres sap viure, fem el que podem a cada moment. Com la Diana.

La Diana és la protagonista del llibre, una noia que no acaba d’estar gaire catòlica, o això creu la gent del seu voltant, que li pregunta "Què et passa?" perquè li percep quelcom estrany. A la protagonista se li intueix un mal i ningú, ni ella mateixa, sap dir exactament quin. És per això que, per una sèrie de causes-efectes que descobrireu quan llegiu el llibre, la solució que acaba trobant és entrar dins seu i fer un viatge interior pel seu propi cos, que en realitat és un viatge interior pel jo: el gran misteri que a tots ens interessa i satura a la vegada.

El llibre de la Irene m’ha fet adonar d’una sèrie de coses: primer, que magnífic que és quan els creadors destapen el seu propi raig d’idees i no creen una obra seguint cap paràmetre moral preestablert (de vegades m’imagino algunes productores tenint aquesta conversa: “Mira, a la sèrie hi han d’aparèixer una lesbiana, un negre, una jove amb TCA i un tio amb cadira de rodes. Així complirà tots els checks abans de començar”, però Pujadas això no ho fa, i la seva imaginació és alliberadora per al lector); segon, només quan llegeixes una novel·la d’aventures t’adones de com trobaves a faltar les novel·les d’aventures; tercer, els humans som capaços de tot per tal de buscar alleujament en la feixuguesa de viure –la Irene, per exemple, ha escrit un llibre.

No cal ni dir que La intrusa m’ha encantat. Tot podria resumir-se amb un “m’ho he passat molt bé llegint-lo”, cosa que faria més de redacció de primer d’ESO que de columna al diari ARA. Però és que, de vegades, no fa falta més. Quan la tieta de la meva amiga em va dir que estava a l’edat del pavo, jo no era encara una persona autoconscient; quan vaig sentir els versos de Vivir para contarlo, la meva autoconsciència incipient em feia sentir que la improvisació era l’únic camí, i l’autoconsciència dels meus trenta anys no m’ha demostrat encara que en la introspecció del jo hi pugui trobar cap solució màgica. El que em sembla que diu aquest llibre és que no cal que hi donem tantes voltes: si tot és un caos, dins o fora del nostre cervell, podem relaxar-nos i trobar la manera de viure bé i prou. O com deia la cançó: “Si canto con gracia a la desgracia, ¿quién es el soso?” La Irene Pujadas segur que no.