BarcelonaJa veurem què succeeix amb la moda imperativa i puritana del políticament correcte pel que fa als llibres de temps passats –els del present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que, per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la discussió sobre com s’han de modificar els clàssics perquè no escandalitzin ningú i s’avinguin amb les idees correctes dels nostres dies.

¿Què passarà amb un llibre tan amable, gentil, benhumorat i cordial com Els papers pòstums del Club Pickwick (1837), que en català tenim en dues magnífiques versions, la noucentista de Josep Carner i l’actualitzada, més fidel a l’original, de Miquel Casacuberta? Pot passar qualsevol cosa.

Al capítol 27 segons l’edició en forma de llibre –primer es va publicar, com era habitual amb les novel·les al segle XIX, en fascicles–, no solament beu tothom, com a tot el llibre, ni solament els nois toquen i besen les noies tot passant, sinó que s'escau que el president d’una societat filantròpica demana suport per “proveir els infants negres de les Índies Occidentals d’armilles de franel·la i mocador de butxaca morals”. (Eren uns mocadors estampats amb imatges i llegendes moralitzants, que ja no es troben.)

El pare de Sam Weller, el criat del senyor Pickwick, no acaba de veure clar que calgui finançar la compra d’armilles per als nens negres d’aquelles Índies. El seu fill li pregunta: “Així doncs no voleu subscriure-us per a les armilles de franel·la?” I respon el pare: “Ben cert que no. ¿Quin servei els fan les armilles de franel·la als negrets de l’estranger?”

I al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “soft sex”–. El pare de Sam Weller no ho acaba d’entendre, i pregunta al seu fill: “Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I rebla el seu pare: “Aquí sí que no l’erra gaire, Sammy; per força són dèbils, un sexe d’allò més dèbil...”

Potser cal entendre que els llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història, deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs autors. I, després, comentar el que calgui.