Scooby-Doo i la por de les vacunes

Scooby-Doo és el gos poruc que totes les societats porten a dins. Això es veu als dibuixos animats i també a la política. En aquesta por, que sempre resulta ridícula perquè es tracta d'un temor de la realitat (al final de tots els episodis de Scooby-Doo, treuen la careta al fantasma i resulta que era una persona de carn i ossos), en aquest espant davant de tot allò que no és seu, s'assemblen l'Scooby i els polítics. El gos d'aquesta colla d'adolescents una mica beatniks (Shaggy, Velma, Fred i Daphne) veu fantasmes on no n'hi ha i la seva covardia es contagia als amics (principalment a Shaggy). El seu caràcter pusil·lànime afecta tot el grup i els porta per camins extravagants.

Allò que per a l'Scooby és una casa encantada, per a un polític és l'estadística. Tots dos les interpreten terroritzats. L'Scooby té por que li passi alguna desgràcia. També els polítics. I ningú està a l'altura del grup al qual ha de cuidar, al qual representen. L'Scooby i els seus amics viatgen en una furgoneta que es diu la Màquina del Misteri; la classe política es desplaça en bus de campanya, una altra màquina de fabricar misteris. Quan es va fer aquesta sèrie, l'any 1969, la furgo característica dels hippies era la Volkswagen T1. Anys abans, els Merry Pranksters van recórrer els Estats Units en un bus repartint àcids. Els capitanejava Ken Kesey (l'autor de la novel·la Algú va volar per damunt del niu del cucut) i el xòfer era Neal Cassidy (el prota d'A la carretera, Els pòtols místics i altres llibres de Jack Kerouack). No hi ha desgavell que no li vagi bé a un escriptor.

Però les històries de Scooby-Doo no pertanyen a la literatura beatnik, sinó a la de colles de nens i nenes que investiguen misteris, com Els cinc i Els set secrets, d'Enid Blyton, o Los tres investigadores (que molts pensàvem que escrivia Alfred Hitchcock). Diuen que el nom de Scooby-Doo se li va ocórrer al productor Fred Silverman quan, escoltant la cançó Strangers in the night, va sentir fer a Frank Sinatra: scooby-dooby-doo... Nosaltres ens fèiem polseres amb uns plàstics que anomenàvem scooby-doos. No hi ha vacuna contra la por, però sí por de les vacunes. No em refereixo a un aplec de hippies, sinó als polítics que veuen fantasmes, acorralats al bus de campanya.