Tot Salvat-Papasseit (i més) en una caixa de fusta gegant
BarcelonaJoan Salvat-Papasseit és el poeta de l’erotisme i la revolta, del visca la vida malgrat que la mort l’encalcés. És el poeta fugaç que resta eternament entre nosaltres, enamoradís i elegíac. Sempre torna per anticipar-nos Tot l’enyor del demà. "Si no em puc aixecar/ mai més,/ heus aquí el que m’espera:/ –Vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot:/ i la Vida/ i la Mort".
Ara el tenim aquí de nou de la mà d’un joc formal innovador, elegant picada d’ullet a l’esperit d’avantguarda: els seus poemaris s’han convertit en una caixa gegant. Es tracta d’una arriscada i feliç iniciativa editorial que reuneix els sis poemaris de Papasseit en un estoig de fusta de faig europeu, una peça concebuda pels dissenyadors Salvador Saura i Ramon Torrente i il·lustrada pel pintor Perico Pastor. Als llibres s’hi afegeix un assaig introductori de Ferran Gadea Gambús, del qual ja se’n va cedir gratuïtament els drets per fer-ne una edició prèvia autònoma a editorial Barcino.
D’aquesta caixa-estoig guardonada amb el tercer premi en la categoria de bibliòfil del ministeri de Cultura se n’ha produït un tiratge limitat de 300 exemplars. És una obra de col·leccionista, que conté també una carpeta amb una peça gràfica de Perico Pastor signada a mà i estampada en tres tintes en serigrafia. Vicenç Cases, d’AQC Editors, n’és l’impulsor i responsable final: "He volgut crear una peça artística, única, que alhora permeti llegir còmodament els poemes, ja que cada llibre es pot extreure". Per què de fusta? "Heus aquí: jo he guardat fusta al moll", escrivia Salvat-Papasseit.
No és, doncs, un llibre de bibliòfil d’aquells de faristol i de mira’m i no em toquis, que només fan bonic, sinó un objecte per tocar i remenar. "Per ajupir-se i potinejar, que és, com diu la Bíblia, el que Jahvè va fer al crear la Terra", explica Perico Pastor. Fa unes setmanes, al seu estudi del Poblenou, el Perico em va obrir aquesta caixa que conté tota la màgia poètica de Salvat-Papasseit i on ell ha dibuixat dos amants abraçats amb un vaixell al fons. Aquest és el motiu gràfic que abraça els llibres a l’interior. Per fora, un estol de gavines sobrevola el port. L’univers del poeta en dues imatges icòniques.
La poesia no és cosa de rics
Seductor en alerta permanent, amant i amic, autodidacte intuïtiu i intel·ligent, menestral-proletari-intel·lectual, avantguardista popular, un segle després Salvat-Papasseit segueix captivant lectors i traspassant generacions. "Feia poemes com qui feia una truita a la francesa", s’admira Perico Pastor, que no creu en els artistes visionaris, sinó en els que estan contents de menjar calent cada dia. Així ho va explicar fa anys als alumnes de l’Institut Joan Salvat-Papasseit: "És dels vostres, era orfe, el seu pare va morir al caure a la caldera d’un vaixell. La poesia no és cosa de rics, però s’hi poden guanyar alguns diners. Et treu de la pobresa".
Per a Salvat-Papasseit va ser el salconduit a la plenitud, a la llibertat. "Salvat-Papasseit es feia amic de tothom i xuclava de tothom", em comenta Ferran Gadea. Aquesta empatia i simpatia vitals les va transmetre als seus versos. Per això encara ens penetren amb tanta facilitat, subtilment, com si la seva mirada íntima i juganera fos la nostra, com si passegéssim plegats pel port o per la Barceloneta, com si ens cantés-recités a cau d’orella.
Guardats dins la caixa, els sis poemaris s’han reproduït amb totes les il·lustracions de les edicions originals, és a dir, amb els dibuixos de Joaquim Torres-Garcia i el retrat que Rafael Barradas va fer-li al poeta per a Poemes en ondes hertzianes, amb les obres de Ramon Campany per a Les conspiracions –el llibre catalanista– i amb les imatges figuratives i al·legòriques de Josep Obiols per a El poema de la rosa als llavis i per al recull pòstum Óssa menor.
Si Perico Pastor veu Papasseit sobretot com un menestral de la poesia, com un artista treballador, Ferran Gadea ens narra l’evolució des de l’infant orfe tancat als 7 anys a l’Asilo Naval fins a l’adult tuberculós tancat en un balneari, del jove llibertari autodidacte que ha fet mil oficis i s’ha compromès amb la justícia social –firmava les seves inicials arengues periodístiques com a Gorkiano– fins al poeta activista d’avantguarda alhora influenciat i emancipat de tots els ismes per via maragalliana: llengua sonora, optimisme vital i festiu, els poemes com cançons.
Sobretot amic dels seus amics –i en tenia molts–, és a través seu que s’endinsa i es capbussa en les lletres: primer són Joan Alavedra, Emili Eroles i Antoni Palau; després, un cop apadrinat per Xènius –sí, Eugeni d’Ors li va donar la seva primera feina cultural–, els esmentats Torres-Garcia i Barradas, i Tomàs Garcés, Josep Obiols i un llarg etcètera. Tots els que passaven per les Galeries Laietanes de les quals ell n’era un puntal de dinamisme. També aviat li van arribar els mecenes, l’industrial de Terrassa Emili Badiella i el també industrial i col·leccionista d’art Lluís Plandiura.
"Tot el secret del meu optimisme... ve de què jo he sofert molt", escrivia Salvat-Papasseit. Josep Maria de Sagarra el recordava així: "Tenia la tomba a tres passes i pensava en la vida, i creia en la vida desesperadament". Casat amb Carme Eleuterio i pare de dues filles, quan és confinat al sanatori de Les Escaldes, a l’Alta Cerdanya, s’enamora segurament d’una infermera francesa i d’aquí en neix el meravellós llibre El poema de la rosa als llavis. La mort se l’enduia i la vida també.
"Profundament creient" –un aspecte normalment obviat: es declarava "cristià adolorit, socialista"– i catalanista radical –entre els seus amics s’hi comptava Daniel Cardona–, Salvat-Papasseit encara ens proporcionarà aviat una altra sorpresa: el mateix Ferran Gadea, juntament amb Jordi Cornudella, preparen un àlbum de fotos de Salvat-Papasseit on n’apareixeran d’inèdites que estaven en mans de la família.