El ressentiment no és un bon company de vida o voler ser Paulo Coelho
Quan em vaig separar, una de les coses que em va sorprendre més va ser comprovar que existeix un acord tàcit, compartit per molts, que els que deixen una relació són el dimoni. Si el que deixa ho fa per anar-se'n amb una altra persona, llavors s'entén que mereix el pitjor, per sempre més.
El meu amic i il·lustrador Martí Melcion, que és el millor dibuixant de còmics de Barcelona, sempre riu de mi perquè, durant la gira promocional de Divorci i aventura (que ell va seguir religiosament, com només fan els bons amics), a cada acte repetia un dels meus mantres preferits: "El ressentiment no és un bon company de vida". Mantinc una bona relació amb el meu excompany i pare dels meus fills i sovint em trobo que aquest nivell de bona convivència fa arrufar el nas a força gent. "Vols dir que cal?", em pregunten alguns, quan saben que celebrem plegats, amb la seva nova família, Nadal i festes de guardar. "I què faràs, si trobes un nòvio a qui no li agrada aquesta situació?", m'interroguen unes altres, quan també explico que treballem junts (aquesta és la meva pregunta favorita, feta, malauradament, per dones amb el cervell fregit pel patriarcat). L'any 2021, prop del 20% dels divorcis a Catalunya van ser conflictius. L'impacte que suposa per als fills i que pot posar en perill el seu desenvolupament psicoevolutiu, a banda dels costos econòmics que impliquen tant la judicialització d'aquests processos com l'atenció als serveis de salut mental de tots els implicats (això ho paguem entre tots), sembla que no provoquen la mateixa commoció que una exparella que continua celebrant allò bonic que un dia va compartir.
Últimament hi he tornat a pensar, en aquesta qüestió, arran de la publicació d'Autòctones: deu contes bestials, el llibre de relats que he escrit amb la Roser Cabré-Verdiell, la Gemma Sardà, l'Elisenda Solsona i la Laura Tejada. El que ha cridat l'atenció de molta gent és el fet que les cinc siguem amigues i que tinguem un procés creatiu compartit, és a dir, que ens corregim constructivament els textos respectius, que ens regalem possibles idees que millorin les trames o que ens alegrem sincerament dels èxits de cada una. De nou, ¿com d'espatllat deu estar tot plegat perquè el que sorprengui sigui l'estima més que no pas l'enveja?
M'han preguntat en més d'una ocasió per què no faig peritatges, com a psicòloga, en casos de divorcis contenciosos. Tot i que segurament hi guanyaria calés, el meu afany d'aplicar la filosofia del "ressentiment no és un bon company de vida" (em sap greu, Martí, no puc parar) és genuí. Així que alerta que no en faci un llibre. A Paulo Coelho no li ha anat gens malament, escolti.