Reivindicació de l'humor i la ironia de la Colla de Sabadell

BarcelonaFa temps que no se sent parlar prou de l'anomenat Grup de Sabadell, format, entre altres, per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols, amb la col·laboració molt estreta i ponderada de Josep Carner i de Carles Riba, també entre una colla. L’entitat –si es pot dir així– es va fundar l’any 1918, i va desplegar la seva activitat durant els anys 1920. Van fundar cenacles i les Edicions de la Mirada, l’any 1925, que després va donar nom a una de les col·leccions de l’Editorial Proa, encara viva.

Els trets més característics de la Colla de Sabadell van ser la difusió d’una llengua literària que es desprengués de les antigalles (verbals i mitològiques) de la Renaixença, i, encara més important, l'exaltació de l'humor com a eina favorable a les discussions amables, les polèmiques sense sang i el conreu de l’esperit cívic. (Això no els eximia de practicar una crítica demolidora de “les falses valors de la literatura catalana” i de la cultura petitburgesa de la Sabadell, o la Barcelona, de l’època; una cosa que avui ha desaparegut del tot, sempre en nom d’un patriotisme mal entès.) En tot això coincidien amb molts dels postulats de Prat de la Riba i dels agents culturals de la Lliga.

Promoure un model de civilitat

En realitat, aquestes dues característiques en fan una de sola: Josep Carner i Armand Obiols, enormes tots dos, van divulgar la idea que no n’hi ha prou a defensar la llengua d’un país, sinó que cal, endemés, escriure i promoure una llengua que sigui, ella mateixa, un model de civilitat: no cal recordar als lectors que Carner va ser qui més lluny va arribar quant a aquest propòsit. Així ho va escriure al pròleg del llibre L’any que ve, de Francesc Trabal: “Socialment, conversativament [els catalans] tampoc no hem eixit gaire de la preciosa Obvietat. Som lluny de calcular les finors formals que sap atènyer la convivència... i la fecunda eficàcia que hom guanya a parlar una mica més baix, a eliminar els termes imbècils...”

El problema de considerar essencialment qualsevol llengua –que ens ve de la filosofia política dels primers romàntics alemanys, com ara Herder– és que bandeja qualsevol tret d’humor; perquè l’humor i la ironia són, per ells mateixos, relativitzadors de tot i escletxa sempre oberta a l’equanimitat democràtica. Vet aquí el que ha perdut Catalunya per haver-se tornat, en general, messiànica i peremptòria. El retorn de l’humor i la ironia sabadellenques ens faria un enorme favor.