El record d'una reunió clandestina

BarcelonaAcabarem amb un poema de Pere Fages de Climent (1902-1968), ciutadà honrat de Castelló d’Empúries, el poble del meu llinatge per línia paterna. Fages, avui plenament reivindicat, va escriure en una data que no puc precisar el poema Himne a l’Empordà, una contrada que tradicionalment havia estat federalista i ara és principalment independentista: vaivens de les idees. Jo mateix –si avui em deixeu parlar en primera persona, que odio tant com Pascal: "Le moi est haïssable"– anava a la minyonia amb el pare o amb l’oncle, l’hereu del mas, a visitar la llibreria de can Canet a la Rambla de Figueres, on es reunia d’amagat una colla de “federals de tota la vida” a la rebotiga de l’establiment, guardada només per una cortina de poca entitat, en una penombra cautelosa.

Als anys 1950 i decennis posteriors s’hi parlava de política, i així vaig adquirir els fonaments del que podria anomenar-se la meva tirada al respecte per les opinions dels altres, la tolerància, cap animadversió envers els diversos pobles de Catalunya i d’Espanya, i un sentiment de fraternitat insubornable amb tots els éssers capaços d’enraonar. Per això el federalisme empordanès, ara quasi desaparegut, em resultava fascinant; avui només el canviaria per una confederació justa, efectiva i amistosa.

El país ha fet un capgirell inesperat, i els uns pensen en un regiment de la res publica en uns termes, els altres el formulen d’una altra manera, d’altres es desdiuen dels propòsits que tenien, d’altres viuen en el desencís, molts s’aferren a la fe. Ara només podem esperar que tot es resolgui de la manera més satisfactòria per a tothom: homes, dones, criatures, velletes, capellans i mossos d’esquadra. Un dels vespres d’aquelles reunions clandestines, en Canet va llegir-nos aquest poema de Fages de Climent, Himne a l’Empordà, que transcric.

Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra,
on les verges estàtiques tenen perfils de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà...
Orfeu, el Xantre Grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor, que no s'erra,
que és l'hora amorosida de creure i esperar.
Davalli el muntanyenc al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.
Dansem braços en creu, delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart, déu de la guerra,
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar,
si tots els catalans ens estrenyem la mà.

Salve et vale.