Rahola i els almogàvers
En unes declaracions a un diari del país, Pilar Rahola, guanyadora del premi Prudenci Bertrana del 2024, parlava amb arguments sòlids de la seva novel·la Cornèlius, l’almogàver. Rahola, que és més política i opinadora que escriptora de gran patent, afirmava que havia escrit aquest llibre per enaltir els almogàvers, aquelles tropes d’assalt (sturmtruppen, en alemany del segon i el tercer Reich), un exèrcit de mercenaris que va contribuir eficaçment a l’expansió dels catalans a la Mediterrània, actius sobretot durant els segles XIII i XIV.
Havent estudiat durant dos anys els fets d’armes dels almogàvers —no hi ha gaire bibliografia per obtenir informació veraç sobre les seves gestes; ni Ramon Muntaner, militar i cronista, ho explica tot—, l’opinadora, sempre entusiasta de la causa independentista, assegurava que “van protagonitzar un dels moments més èpics de la història europea”. En realitat, els protagonistes del prestigi de la Corona d’Aragó, Catalunya inclosa, van ser els reis d’aquesta Corona i, en segon lloc, els mercaders que van viatjar per una mar que es va convertir, sens dubte, en un espai de domini dels catalans (més que dels aragonesos, que no tenen mar), cosa que ens pot omplir d’orgull quan fem memòria.
Però una cosa és fer memòria i l’altra és distorsionar-la o adaptar-la a un propòsit que obnubila la nostra autora, i molta gent des del Romanticisme. L’Edat Mitjana és, en aquest sentit —com ho va ser per al nacionalisme alemany— un espai polític i una època històrica que es presten a la perfecció, a l’enaltiment èpic del nostre passat —molt més que els fets del 1714, que formen part d’un període històric en què ja no es practicava l’èpica—. Uns quants escriptors, dramaturgs sobretot, van fer els ulls grossos davant la història i l’evolució literària tal com es va produir en realitat, i van transformar en èpica fets històrics que només mereixen aquest nom si s'adultera la lectura del que va passar.
Els almogàvers no van lluitar a Sicília i després a Tessàlia, Tràcia, l'Àsia Menor i els Dardanels moguts per l’amor a la pàtria, perquè ni aquest concepte ni el de nació no existien, encara. Combatien sota el dictat de la Corona d’Aragó, però ho feien, sobretot, perquè s’hi enriquien d’una manera que avui ens semblaria inconcebible: el botí que aconseguien en cada contesa —sempre acompanyada de violacions de noies i dones; degollament indiscriminat dels enemics, criatures incloses; destrucció absoluta dels llocs; robatoris i cremadissa a mans vessades— era descomunal. De fet, Rahola accepta que els almogàvers “van fer barbaritats”, però no s’està d’afirmar que això és un exemple per a les nostres lluites actuals, perquè la nostra “èpica”, diu, “també és una èpica salvatge”. No sabem a qui o a què es refereix, però el lema “desperta ferro”, quan no es posseeix un exèrcit, no és una consigna realista.