BarcelonaFinals de juny, la temuda època en què tothom comença a preguntar: "I què fas, per vacances?". Per a alguna gent, això és l'equivalent a preguntar on vas de viatge. Canvi climàtic i turistificació a banda, avui m'agradaria defensar les bondats d'una resposta com: "No gaire cosa, descansar i avorrir-me".

L’IEC descriu el verb badar com "tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé". Però també com "una cosa susceptible d’obrir-se o de descloure’s". Enric Prats, professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona, diu que l’avorriment és una porta d’entrada a l’esforç i també és una manera de conèixer-nos millor –de descloure's– perquè ens dona temps per pensar, per saber on som i per què hi hem arribat. Però també per no fer res, és a dir, poder badar, deixar passar el temps sense patir per arribar als llocs, fer cues, acabar feines o aconseguir l’excel·lència.

L'avorriment pot estimular la creativitat

La neurociència ens explica que l'avorriment té dues raons evolutives. D'una banda, ens ajuda a no estar sempre connectats amb el que ens envolta. Si estem estimulats per tot, no podem distingir entre el que és important i el que no ho és. De l'altra, l'avorriment pot estimular la creativitat. En aquest sentit, la psicòloga Sandi Mann va dur a terme un experiment per avaluar la creativitat després d'executar tasques avorrides. El primer grup va copiar números d'una guia telefònica durant vint minuts i el segon grup va fer una tasca encara més monòtona. Després va demanar a cada grup que pensés usos creatius per a dos gots de paper. Doncs bé, el grup que va fer la tasca més avorrida va generar idees més creatives. Mann defensa que, quan estem avorrits, busquem alguna cosa que ens estimuli que no trobem en el nostre entorn immediat i que, quan comencem a somiar desperts i deixem que la ment divagui, pensem més enllà del conscient.

En la mateixa línia, la neurocientífica Alicia Walf, de l'Institut Politècnic Rensselaer, assegura que avorrir-se de tant en tant és fonamental, ja que els estudis indiquen que el cervell entra en un mode automàtic quan no estem ocupats amb una tasca específica i és llavors quan recarreguem energies, i les idees o solucions que havien quedat en un estat latent poden emergir i madurar. De fet, molts escriptors expliquen que algunes de les idees més inspirades els arriben quan no estan fent res especial, és a dir, que els personatges i les trames continuen fent vida i desenvolupant-se dins del cervell, aliens a la pròpia voluntat i consciència.

El filòsof, matemàtic i Nobel de literatura Bertrand Russell va dir que "la capacitat de suportar una vida més o menys monòtona hauria adquirir-se en la infància". "L'excitació és com una droga, que cada vegada es necessita en major quantitat. Un nen, com una planta jove, es desenvolupa millor quan se'l deixa créixer sense pertorbacions en la mateixa terra. L'excés de viatges, l'excessiva varietat d'impressions, no són bons per als joves, i són la causa que, a mesura que creixen, es tornin incapaços de suportar la monotonia fructífera".

Fa temps que tinc una novel·la dins del cap que vull descloure, així que seguiré els consells de científics i savis i aquest estiu procuraré practicar la monotonia fructífera tant com pugui i més. Que què faré per vacances? Badar, badar i badar.