Qui prepara els plats de macarrons a Murakami?
BarcelonaLa Maria Nicolau va escriure fa uns mesos un fantàstic article en què ens traslladava la jornada laboral que Haruki Murakami havia descrit en una entrevista per a la revista literària The Paris Review. Murakami es lleva de matinada, treballa unes cinc o sis hores i, a la tarda, corre o neda, llegeix, escolta música i, finalment, es fica al llit a les nou del vespre. Nicolau es pregunta, amb santa raó, com l'autor es manté viu sense macarrons, és a dir, sense algú que li cuini, li renti els calçotets, li pagui les factures, li compri les viandes i el llarg etcètera de la logística vital que un escriptor necessitaria per poder treballar en la seva narrativa i no morir de fred, inanició, desnonament o malaltia. Sabem que Harry Potter podia dedicar-se exclusivament a la màgia gràcies a en Dobby i la resta d'elfs domèstics. Nicolau ens revela que Murakami ho pot fer, salta la sorpresa, gràcies a la seva esposa, Yoko Murakami.
La investigadora Maren Hoff, de la Universitat de Colúmbia, i col·laboradors han demostrat l’existència del "cicle viciós de la inseguretat d’estatus": quan algú se sent poc segur sobre el respecte i l’admiració que rep, tendeix a veure l’estatus com un recurs limitat i evita reconèixer l’ajuda dels altres. Però el que sembla una protecció de la pròpia reputació resulta ser autodestructiu, ja que compartir crèdit o agrair l’ajuda sol enfortir la nostra imatge i la dels que ens envolten. Així, la manca d’agraïment acaba alimentant la inseguretat inicial i crea un cercle viciós.
Mario Vargas Llosa i la seva dona
Un escriptor que sembla que sí que va agrair la logística invisible va ser el recentment traspassat Mario Vargas Llosa. Al discurs de recollida del Nobel va reconèixer que era la seva dona qui ho feia tot, i que ho feia bé: resolia els problemes, administrava l'economia, posava ordre al caos, mantenia a ratlla periodistes i intrusos, defensava el seu temps, decidia les cites i els viatges, feia i desfeia maletes. També li va agrair que li suportés les manies i les neurosis, i els tres fills que van tenir. Fins aquí, sembla ideal, si no fos perquè, en el mateix discurs, aprofita per colar diverses de les seves idees polítiques com una Barcelona "cosmopolita i universal", és a dir, descatalanitzada, i com els nacionalismes que no són el seu són poc menys que la llavor del diable. L'autor s'enorgulleix de defensar la llibertat però sabem que sempre va mostrar suport a figures polítiques fervoroses de les dictadures. Pocs anys després del discurs, i seguint aquesta mateixa línia de poca coherència entre els fets i les paraules, va deixar la seva esposa per carta, després de mig segle de matrimoni (i secretariat), per anar-se'n amb una altra dona.
Qui no és agraït, és un malparit, diu la dita. Però l'agraïment sempre, sempre, ha de ser sincer (i no un intent matusser de dissimular el blanqueig del feixisme o una infidelitat). Si no, ja ens ho avisen els estudis; la nostra reputació acabarà com els macarrons de Murakami: invisible.