A Enric Prat de la Riba (1870-1917) mai no l’ha envoltat l’aura èpica de Macià ni l’aura tràgica de Companys. Però ha estat reivindicat, i molt. De Pujol a Puigdemont, passant per Maragall, Montilla i Mas, tots els presidents de la Generalitat restaurada s’han fet seva l’obra de Prat al capdavant de la Mancomunitat, elogiada primer com el brillant embrió de l’autogovern i ara com el precedent de l’anhelat estat propi.
Però al marge de l’ús polític instrumental, la lloança repetida a la seva figura té a veure amb la seva capacitat de fer molt amb molt poc: de construir una administració moderna partint d’unes minses competències i d’unes idees clares. El “seny ordenador” de Catalunya, el va qualificar Eugeni d’Ors. També se’l lloa per l’habilitat de sumar professionals d’ideologies distants a la seva a l’obra de la Mancomunitat, un esperit unitari, de país, que ja havia posat en pràctica amb el moviment de la Solidaritat (1907). I encara se’n destaquen la seva precocitat intel·lectual, la gran capacitat de treball malgrat una salut estantissa i una mort prematura (46 anys), la modernitat política tot i venir d’uns ambients conservadors catòlics i el seu doble vessant d’home d’acció (de fets) i de pensament (de teoria). A més, se l’ha contraposat a la figura de Cambó, deixant entendre que amb ell viu la Lliga hauria seguit prioritzant una política Catalunya endins i menys escorada a la dreta.
Doncs bé, al llibre A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic), l’historiador Joan Esculies es dedica a desmuntar o matisar aquesta imatge petrificada del personatge. Sense negar-li la tasca i el lideratge d’impulsor d’una dreta moderna i de la Mancomunitat, afirma, per exemple, que “el veritable desplegament de centres, d’institucions i de la gran majoria de coses que es van fer des de la Mancomunitat va arribar en el període de la presidència de Puig i Cadafalch, 1917-1923”. Pel que fa a l’atracció de talents de l’esquerra, segons Esculies responia no només a un ideal unitari, sinó també a la tàctica política: la necessitat de desactivar l’oposició interior tant a la Diputació de Barcelona com a la Mancomunitat, on mai va tenir una majoria clara per fer i desfer.
Sobre el tarannà ideològic, Esculies recorda que Prat era partidari d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial, que va defensar una democràcia censatària basada en una societat corporativa (avui en diríem societat civil), que va censurar l’article del poeta Joan Maragall La ciutat del perdó sobre la Setmana Tràgica i que era un fervent catòlic montserratí, tot i que, en efecte, no va voler fer un partit confessional ni va seguir la doctrina Torras i Bages.
I en el terreny teòric, Esculies considera que el gran llibre de Prat, La nacionalitat catalana, tot i el seu gran èxit fins avui, més enllà de la distinció entre pàtria i estat no deixa de ser un text d’arrel “romàntica, historicista i conservadora” fet per algú que “no fou el pensador que trobés o plantegés grans idees, més aviat fou un bon sintetitzador d’idees que captà de les seves nombroses lectures”.
Finalment, en el camp personal Esculies remarca que va ser un home “monòton fins a l’extenuació”, que defugia actes socials, que pràcticament no va sortir de Catalunya (els anys de formació a Madrid, on va arribar ple de prejudicis i en va tornar igual, van ser un calvari). Desmitifica el seu pas per la presó el 1902: no va ser decisiu per al desenvolupament de la malaltia de Basedow, que al capdavall li va portar la mort. I per acabar fa constar que “participava del vici comú dels catalanoparlants de passar-se al castellà”.
En fi, que Prat de la Riba, sense deixar de ser un gran polític, va ser també senzillament un home marcat pel seu temps i les seves circumstàncies.