La teoria política dels segles moderns i contemporanis està tota ella empeltada de les idees del primer gran teòric “realista” de la política, Nicolau Maquiavel. Fins que ell no va haver escrit El príncep, i, més encara, els Comentaris a la primera dècada de Tit Livi, els teòrics de la cosa pública sempre havien incorporat, en el seu discurs, un element moral, el bé i el mal, la virtut i el vici.

Si un s’entreté a llegir què diuen sobre la política Plató, Xenofont i Aristòtil, trobarà aquell element tan propi dels millors segles de l’època grega clàssica —no en parlem si anem a parar a la Ilíada, molt anterior—, l’areté, que podem traduir com “excel·lència”, encara que és paraula més complexa. Si s’agafa el pensament llatí, sobretot el dels estoics, com ara Ciceró i Sèneca, no hi trobarà a faltar una cosa semblant: els polítics serveixen la comunitat i la ciutadania, aspiren al seu bé, i ells mateixos estan obligats a no caure en la trapelleria, el robatori o la mentida. Potser és veritat que aquests vicis han existit des de sempre, però els antics filòsofs de la política passaven per alt aquests defectes inherents a la humanitat i plantejaven una teoria neta, pulcra i immaculada.

Amb més raó això es troba en el pensament cristià, quan les virtuts —ja acabades— de l’Imperi Romà van ser substituïdes per les virtuts expressades en el Nou Testament: només cal llegir sant Agustí i sant Tomàs per veure que, encara que la política anés de vegades de qualsevol manera i la corrupció fos la cosa més habitual entre els garants de la res publica, ells, escudats en els valors que va generar el cristianisme, manifestaven el desig que la ciutat dels homes fos la cosa més semblant, si això era possible, a la ciutat de Déu.

A partir de Maquiavel tot va canviar: de mica en mica l’Església va deixar de tenir pes en l’orbe de la política, i un nou paganisme es va instal·lar entre els teòrics de la cosa, inclosos Luter i Calví, tan religiosos. Bacon, Hobbes, Milton, Montesquieu. Hume, i tots els pensadors que van venir després, ja no van preocupar-se gaire, o gens, d’atorgar al seu pensament una dimensió moral: la van considerar pròpia de la vida privada dels ciutadans i vinculada a una Església que els havia fet més nosa que servei.

Per això ara, pertot en el món, els polítics poden incórrer en les iniquitats més òbvies sense haver de retre comptes a cap Ésser Suprem, sinó tan sols a un tribunal de justícia o d’injustícia: perquè també el poder jurídic prescindeix avui olímpicament de l’areté, la virtus i la moralitat.