El galliner del Twitter literari s’esvalota cada vegada que s’hi acosta una guineu anomenada llengua. Esquinçaments de vestidures, enrabiades, ironies pregones: tothom té una opinió i tothom se sent atacat o qüestionat quan es plantegen debats com el de la utilitat de la traducció del castellà cap al català. Si, en principi, la pràctica totalitat de la població catalana (parlem del Principat, només) coneix el castellà fins a tal punt que no li hauria de costar gens llegir-ne literatura, com és que aquesta pràctica té èxit?

Perquè la veritat és que els llibres traduïts del castellà al català es venen, sobretot els més comercials. Ja fa uns quants anys que els editors de grans grups van apostar per aquesta estratègia (Déu els perdonarà, o no) i, com es diu en marquetinguià, han creat un públic. La pregunta interessant és: calia crear-lo, aquest públic? De quina mena de llibres era orfe? Del premi Planeta en català? No existeix el premi Ramon Llull, per complir aquesta funció? Quins llibres compraria, aquest públic, si no trobés l’últim Cercas traduït al català a la taula de novetats? "És que m’agrada llegir en la meva llengua!", esgrimeixen com a argument difícil de rebatre. Però la veritat és que tenen una àmplia oferta de llibres escrits en aquesta llengua que s’estimen tant i traduccions de moltes altres que no són la lengua vecina. Que et creïn una necessitat no vol dir que la tinguessis, i això ho sap tothom que ha comprat de forma compulsiva qualsevol cosa anunciada per internet.

Cada vegada s’ha de ser més detectiu per saber en quin idioma s’ha escrit un llibre, premis de literatura espanyola amb solera inclosos. No paren de proliferar escriptors que expliquen que escriuen a la vegada en les dues llengües, i d’altres que alternen la seva obra en català i en castellà (Albert Sánchez Piñol, per exemple) de forma més o menys justificada. I encara n’hi ha uns altres (pocs) que juguen i experimenten amb les dues llengües dins d’un sol llibre: és l’opció més interessant literàriament, però no és la que s’enduu els titulars. El nivell de cacau és tan fenomenal que un partit polític hi ha vist l’oportunitat de reclamar que uns escriptors en castellà siguin reconeguts com a literatura catalana: potser si no haguéssim jugat tant a la confusió no s’hi haurien atrevit. Esperem que aquest no acabi sent el secret més ben guardat dels escriptors catalans: "I tu, en quina llengua escrius?"