Els poetes que manen

Es troben el segon diumenge de febrer, des del 1924, davant la tomba de Joan Maragall. Aquesta vegada no era un dia gris, era un dia lleig. I allà, com sempre, l’ametller florit. “No ets encara el millor temps / però en tens tota l’alegria”. L’ametller concedeix un bri de vida a tants morts cèlebres i a Joan Maragall i els seus. Això diu el seu panteó a Sant Gervasi. Hi ha alguns dels seus, com el net Pere Maragall, ànima de la cosa, i alguns dels nostres com Laura Borràs, altíssima com un xiprer de cementiri. Maragall en vers i en prosa i el Cant espiritual, excels. “I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa”. Francesc Parcerisas ha escrit les úniques paraules noves, el poema Ametllers de Joan Maragall. Així comença: “La fulla que resta, entossudida, / tenaç, a la branca, ¿què ens vol dir?” Una de les coses que diu Parcerisas és que, prop de l’ametller, “l’hivern vol dir la primavera”. Però aquest diumenge de febrer encara fa fred, allà dalt, a Sant Gervasi, i encara necessitem, més enllà de les paraules, l’escalf de la música del PAX, Cor de Cambra de Sabadell.

Diu Joan Margarit que hi ha poetes que manen. Que manen perquè marquen el pas. Entre els seus referents s’hi troben Thomas Hardy i Elizabeth Bishop. Al seu cànon també hi ha Joan Maragall (1860-1911). Al poema que li té dedicat, consagrat a la seva “intel·ligència civil”, Margarit dona pistes del seu ofici d’arquitecte. A ell se li va confiar l’obertura de la tercera edició del Festival Alcools. Les dues primeres s’havien fet a La Seca-Espai Brossa però el nou aixopluc és ara la Sala Beckett del Poblenou, reforma exemplar de l’estudi Flores & Prats, justament reconegut fa dos dies amb un dels premis Ciutat de Barcelona. No havia estat fins ara, a la Sala de Dalt del teatre, i és magnífica en la seva austeritat. Diria que Alcools no és el millor títol per fer visible l’escena poètica invisible. Però no discutiré d’això amb el director de la cosa, Andreu Gomila, perquè en sap molt més que no pas jo i perquè em cau bé. Només m’emprenya que Margarit, que també és un poeta que mana, deixi buides alguna de les 90 cadires de la sala. Així que per a vostè, que no hi va anar, recomano l’última lectura de l’editorial Alpha Decay, El odio a la poesia, un assaig plantejat amb ironia pel nord-americà Ben Lerner “per odiar correctament la poesia”.