La petjada ecològica i l'empremta genètica

En uns dies en què –en ple pic de calor– alguns agafaran llargs vols per veure món i passar-ho bé, la petjada ecològica pot crear mala consciència. (No tant, per desgràcia, en els que podrien manar a Espanya d’aquí poc.) Aquest concepte, agafat de l’anglès (ecological footprint), el va encunyar fa només 28 anys el canadenc William Rees, i avalua l’impacte del nostre estil de vida en el medi ambient. Encara que footprint faci pensar en rastres del ieti sobre la neu, la inspiració de Rees era més casolana: l’espai ocupat per un ordinador sobre una taula. Però anem als possibles equivalents en català: petja, petjada i empremta. Tant petja com petjada són la marca que deixa un peu a terra, però petja és, a més, la manera com el posem a terra. I això fa que un camí pugui ser de bona o mala petja (segons permeti, o no, caminar-hi bé). També les separa l’expressió deixar de petja: «No el deixis de petja fins que et pagui». L’empremta, en canvi, té un sentit més ampli: «senyal que deixa un cos, per pressió, damunt un altre». Pot ser, doncs, d’un peu, d’un dit, d’un segell, etc. En sentit literal, potser el millor equivalent de footprint és petjada (i, així, el Termcat opta per petjada ecològica), però en el figurat –quan vol dir impressió profunda i duradora– és més dubtós. Un llibre o un artista pot deixar empremta i també petjada en nosaltres, en una època, etc. Però aquí l’ús actual més aviat es decanta per empremta, sense que petjada sigui inadequat ni incorrecte. No podem descartar que el fet que huella i empreinte siguin els mots preferits en castellà i francès per expressar el mateix hagi deixat empremta, més que no pas petjada, en la nostra llengua.

Ara bé, si de l’empremta (o petjada) profunda i duradora passem a la que serveix per identificar –la que, per entendre’ns, interessa als forenses del CSI–, haurem d’anar dels peus als dits, dels footprints als fingerprints. I ens quedarem als dits quan el que identifica és a l’ADN: no parlarem de petjada genètica sinó d’empremta genètica. Una empremta que permet a les policies no deixar-nos de petja.