BarcelonaA diferència de Donald Trump (Politicus vulgaris), Wile E. Coyote (Carnivorous vulgaris) ha nascut per perdre. Ningú ha explicat al món que el més important no és participar sinó fracassar com el coiot darrere del correcamins. Guanyar és de malparits (per citar els clàssics). Aquesta maledicció se sent només de veure el somriure candorós del correcamins. Però Donald Trump no és gens ni mica un ocell del desert. Únicament pot guanyar quan ningú el mira: en això consisteix la seva ignomínia. Tot l’èxit de Donald Trump se sosté a sobre del parany. No hi ha en tot l’Univers ningú més trampista que Trump (en tots els sentits). Stop the count! [atureu el recompte!], això és el que va dir en adonar-se que començava a perdre vots. La sort del correcamins, al contrari, està impol·luta. Aquesta criatura té un historial impecable. No ha d’amagar res a ningú. Consagrades les seves dues ales al destí i a la xamba, gaudeix d’un èxit fet explícitament perquè tothom el miri. Exhibicionista del triomf el correcamins, i exhibicionista de la desfeta el coiot, tots dos van néixer per farcir les programacions dels cinemes i de les televisions. Avui, hi ha a la vida dues o tres generacions en què no existeix ningú que no sàpiga qui són el coiot i els correcamins.

Amb Trump no tenim cap bep bep per sentir. El més semblant que mai ha dit el saldat president dels Estats Units ha sigut covfefe. Aquest mot, però, és tan inútil com els productes de la marca ACME que rebia el coiot per correu aeri. El coiot és víctima dels seus propis estratagemes. No té darrere cap Steve Bannon, perquè un veritable perdedor roman sol tota la vida. No hi ha al món ningú qui vulgui fer-li la rosca. Donald Trump no és un solitari, no és un pare del desert com el coiot (la metafísica d’aquest cànid consisteix a saber caure pel precipici). Trump és l’ambaixador d’un món fart per culpa del menjar porqueria. La seva feble cabellera rossa recorda una odiosa idea de la raça. Tot el contrari li passa al coiot. Amb una pell de color incert, la raó de la seva existència és la gana. En un llibre sobre la febre d’or, Mark Twain va descriure el coiot com un animal famèlic, pobre i dissortat. Des del temps de Prometeu, saber perdre és un privilegi de titans.