En la llista dels motius principals d’estrès en la vida d'una persona hi trobem causes tan diverses com la mort d'un ésser estimat, un divorci, casar-se o una mudança. Però en la vida d'un escriptor n'hi ha un d'important que no trobarem mencionat enlloc: acabar d'escriure un llibre. A primera vista, pot semblar contradictori i algú podria objectar, i no sense raó, que el que estressa són les dates límit, el bloqueig creatiu o la por que el que escrivim no sigui prou bo; i que acabar un llibre és una satisfacció i una alegria. I és veritat. De fet, l'alegria es divideix en dos moments temporals, almenys en el meu cas: el primer arriba quan m'adono que la frase que acabo d'escriure és el final. El cor em fa una palpitació gairebé imperceptible i la respiració s'atura un segon. Rellegeixo l'últim paràgraf, l'última pàgina, l'últim capítol, per certificar que no ho he somiat. Sense recrear-m'hi gaire, però, començo la fase de reescriptura. Llegeixo el text obsessivament buscant-hi rimes o repeticions de paraules, introdueixo els suggeriments de les lectores que s'han llegit el manuscrit, canvio frases de lloc. Quan ho dono per acabat, arriba el segon moment d'alegria. És una satisfacció íntima per haver estat capaç de fer créixer i finalitzar aquell projecte en què he posat tant de temps i esforç.

Però llavors... arriba el buit. M'he passat mesos, potser anys, amb el cap ocupat per aquell text, traient hores de son i d'oci per fer-lo créixer i, sobretot, queixant-me que no em deixava temps per fer res més. Però ara que ja no hi és, no sé què fer amb la meva vida. No és només el cansament després de l'esforç, també és una mena d'apatia la que m'aclapara. Les activitats que abans m'animaven, ara em demanen una despesa extra d'energia. Estic tristoia i sento que no tornaré a tenir l'empenta necessària per sortir d'aquest ensopiment. De fet, és on em trobo ara mateix. Acabar aquesta columna no havia estat mai abans tan esgotador! 

El meu diagnòstic és clar: pateixo la síndrome literària del niu buit. Sembla que era ahir quan el meu petit plançó va dir les seves primeres paraules i ara ja és un llibre de cap a peus, llest per volar tot sol i fer el seu propi camí. Espero que tingui sort i, pel que fa a mi, tornaré a llegir per plaer fins que l'obsessió i una nova idea em tornin a intoxicar el cervell. Que sigui ben aviat!